Estic al·lucinant... Finalment, ho han fet: després de tant
rebombori han decretat l'estat d'alarma en tot el territori. Que no
surti de casa... Algú té dret a prohibir-me la mobilitat? No és un
dret fonamental? No som en una democràcia? I per quant de temps? La
sola idea de la policia patrullant els carrers buits em regira
l'estómac.
Perplexitat i desesperació. Ja no tinc edat
per suportar dictadures de cap mena!
De sobte sembla que tinc
necessitat d'anar a un munt de llocs a fer milers de petits encàrrecs
i tràmits banals, obro la finestra perquè m'ofega l'enuig i la
incredulitat.
A qui beneficia que ens aturem d'aquesta
manera? Al sistema? L'statu quo capitalista? Difícil d'imaginar com
i perquè... De debò és una epidèmia? En aquesta època de
tecnologia de punta? És doncs una mena de venjança de la Natura que
ens força a deixar de contaminar-la?
Tinc tantes peguntes
desendreçades bullint al cap que no aconsegueixo formular-les.
Tampoc no trobo les paraules exactes per a plasmar el que sento, la
percepció de la realitat s'ha tornat onírica, com una peli de les
que m'agrada veure a Sitges. Ficció, cine fantàstic. D'un
surrealisme inquietant, d'una inquietud surrealista.
M'arriben
missatges d'anul·lacions, uns que cancel·len, d'altres suspenen o
posterguen, cites que han quedat en no res, això que havia de
comprar urgent i altre cop la procrastinació que em passa factura.
El petit món de la quotidianitat s'enfonsa com un fràgil castell de
cartes bufat pel vent i ni tan sols m'estalvio de sentir el dubte
paranoic de tenir el món en contra meva. Què he fet jo per merèixer
aquest confinament? Se m'accelera el cor imaginant-me desobeint i els
mossos que em porten a la presó emmanillada i tot.
I de
sobte me n'adono. El blau del trosset de cel que miro a través de la
finestra ara mateix, mentre escric, em fa desitjar la piscina. M'han
tancat també el poliesportiu! No podré nedar qui sap per quant de
temps. És la gota que omple el got, se'm vessa la paciència i ja
estic plorant de ràbia, de por, d'enyorar-ho tot com si ja fes anys
que soc en aquesta situació.
I tot assecant-me les
últimes llagrimetes després de l'absurda explosió emocional em
pregunto: realment són tan importants totes aquestes activitats del
dia a dia? I em contesto: no, no és el fer o no fer, no és aquesta
la qüestió, estimat Hamlet, és la base que permet el fer o no fer.
M'han tocat el valor que encapçala la meva vida adulta des que en
tinc consciència: la llibertat de moviments que m'ha portat tan
lluny. La llibertat a seques. Vet aquí la tragèdia.
Doncs
ara que ho he esbrinat tot, potser hauria de començar per respirar
profundament i prendre una til·la, que això sí que es pot fer...
de moment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada