Soliloqui de la germana
La nena més assenyada del barri. Això deien que era jo. La seriosa i responsable, retreta, silenciosa, sempre obedient als pares i disposada pel que volguessin manar. No importava si ho desitjava o no, jo anava a comprar el pa o a portar les medecines a la veïna malalta. Ajudava la mare en les tasques de la casa o acompanyava el pare en les seves diligències encara que m’avorrís com una ostra. I en canvi, a l’extrem oposat, la meva germana gran. La nena simpàtica i trapella, l’ocurrent i divertida que a pesar de no fer res més que estar-se jugant al carrer o perseguint els murris de la cantonada tot el sant dia, era la predilecta de tothom. Fins i tot de la mare, com si jo no me n’adonés! I era tan manipuladora! Quan per fi li tocava fer alguna cosa a ella, sempre trobava la manera d’inventar-se algun joc per involucrar-m’hi i que l’acabés fent jo, tota crèdula i contenta perquè la meva adorada germana em fes una mica d’atenció. Quina ingènua! Que càndida i babaua era, per favor! I després, d’adolescent, estudiosa però mediocre. I ella, la gandula, però brillant. L’altre dia la meva filla em retreia enfadada que jo era la «dona del deure i el sacrifici»... I doncs? És dolent, això? La vida és una lluita, només els poderosos poden permetre’s el luxe de passar-s’ho bé! I, és clar, ella admira la seva tieta, diu que és la «dona del desig», què vol dir això? I el pitjor de tot és que res no ha canviat ara que totes dues passem els vuitanta. Jo faig cas al metge, tinc les meves capsetes amb les píndoles que em toquen cada dia, controlo les despeses i puc arribar a final de mes sense sobresalts, mentre que ella..., bah! Ella sempre és ella...
La dona del deure i el sacrifici
La Neus i l’Elvira acaben de prendre un te amb pastetes al jardí que comparteixen les cases de totes dues; ara discuteixen, com sempre.
—Ja estic fins als nassos dels teus consells i retrets! No vull parlar més d’això, Elvira!
—Només dic que hauries de cuidar-te més, el sobrepès no et va bé per a les cames i no pares de menjar sucre i greixos, dona! Quan t’has fet mirar el colesterol per últim cop?
—I vinga amb la lletania! Si monja hauries hagut de fer-te, tu! Hahaha... —La Neus s’aixeca amb dificultat i allarga el braç per agafar el bastó— . O infermera! Si estaries en la glòria tot el dia entre queixes i agonies de malalts...
L’Elvira es tapa la cara amb les dues mans i es frega les profundes arrugues en un gest de desesperació.
—Desagraïda i dolenta! Des de sempre! Això és el que ets...
De sobte se sent un cop tan fort i proper que l’Elvira salta de la cadira apartant les mans de la cara i girant-se en direcció del soroll, tot alhora.
—Neus! Ai, Mare de Déu! Què t’ha passat! Neus! Ajuda! Ajuda! Ai, Senyor!
La Neus fa dos mesos que està coma a l’hospital després de la relliscada al jardí; al començament venien a veure-la els fills, la neboda, alguns amics, les veïnes del barri, antics companys de feina... Però la gent té els seus propis problemes i a poc a poc han anat minvant les visites. Qui no falla mai és la seva germana. De bon matí s’instal·la al costat amb el teixit o un llibre i li llegeix en veu alta; col·labora en la neteja de la Neus i de l’habitació; de vegades la infermera l’ha de fer fora perquè vagi a dinar alguna cosa, però de seguida hi torna, impacient per saber les novetats. A la tarda mira la televisió mentre, agafant la ma de la Neus, li parla dolçament, encara que de tant en tant deixa caure algun retret:
—Et recordes d’aquella lletera atrotinada? Quan la mare et deia a tu de rentar els plats i t’inventaves allò de «juguem a pares i mares, tu eres la meva filla i m’ajudaves...» i jo tota seriosa et feia cas..., doncs sí, a mi sempre em donaves la lletera, enganxosa i repugnant..., encara recordo la pudor de la llet cremada i la sensació de fàstic a les manetes... —es mira les mans amb les celles arrufades i tot seguit a l’Elvira, absent entre cables i tubs del respirador. Se li entelen els ullets blaus que tornen a les mans—. Però eres amb mi, cantant i rient, i doncs jo era feliç...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada