Vet aquí una vegada, quan els animals parlaven sense por, un
armadillo i una papallona. Tots dos van trobar-se per casualitat sota
els matolls que bordejaven una praderia on solia jugar la colla
d’infants del poble, per cert, força entremaliats. L’armadillo,
arran de terra, ensumava l’aire intentant descobrir la presència
dels dimoniets. Fitant la papallona de reüll, va ser el primer a
trencar el silenci:
—Què hi fas aquí, fràgil criatureta? Que
travessaràs el prat amb mi?
La papallona, que reposava sobre una branqueta situada a pocs
centímetres més amunt del seu interlocutor, desplegava
i recollia les ales reflectint els rajos de sol
que es filtraven per entre les fulles.
Somrient, contestà:
—No ho sé, vaig on la vida em porta, senyor Armadillo. De moment,
soc molt feliç aquí admirant els centelleigs de color que la llum
produeix en
les meves ales. No li semblen meravellosos?
L’armadillo, arrufant el nas i xisclant baixet, li soltà:
—Ai, papallona poca-solta! Tu i els teus colorets qualsevol dia
d’aquests, acabareu atrapats en alguna xarxa. Quan posaràs una
mica de seny? Aquest
món està ple d’amenaces; quina és la teva estratègia de
defensa?
—Estratègia de defensa? —la
papallona es va gratar el caparró amb una antena,
dubtant—.
Bé, jo puc volar...
L’armadillo tallà la frase en sec.
—Volar, volar, mi-te-la a ella. Això que fas no és més que un
voletejar entre les flors com una babaua, distreta i sense adonar-te
dels perills que t’envolten. Has d’aprendre de mi: atent a tot el
que es mou, si m’empaiten, corro a tota velocitat; si necessito
amagar-me cavo un forat a terra amb les punxegudes urpes; si caic en
una emboscada, em faig una pilota protegit per la meva cuirassa
òssia...
—Vaja, sembla que ho té tot controlat —digué,
irònica, la papallona.
—I tant que sí! Avançar-se
als perills és assegurar-se la supervivència, bonica!
—Vol dir que no és una mica paranoic, vostè? No es pot viure
aixecant defenses contra tot esdeveniment; a més, d’assegurar-se,
res! Si estem subjectes a l’atzar, l’imprevist, les
contingències, la Tique, que deien els grecs...
—Oi, oi, oi! Ara em ve amb grecismes! L’atzar només fica
el nas quan no estem prou preparats, senyoreta!
Per això sempre s’ha de planificar, evitar riscos, estar alerta.
Ser previsors i desconfiats. Tu crides l’atenció amb tantes
coloraines i, sense una bona defensa, vius en risc permanent de
perdre la vida, que no ho veus?
—La vida ja és curta per se, senyor; per això suposo que
prefereixo viure intensa ment però despreocupadament, gaudint de les
coses belles en lloc de patir per les dolentes...
I així enraonant i filosofant, tots dos van sentir crits i rialles
provinents de l’altra banda del prat. L’armadillo va calcular que
tindrien prou temps per creuar-lo, abans de
l’arribada dels murris. Decididament,
travessà corrent pel
bell mig del pradell mentre la papallona el sobrevolava divertida.
Doncs no ho va aconseguir: no sabia (i no ho podia saber, que d’això
van els imprevistos) que un dels nens ja tenia edat per portar una
escopeta. I de punteria, també en tenia, i molta! El tret va foradar
la cuirassa abans que l’armadillo n’hagués sentit el soroll que
li anunciava la seva mort. La papallona es va posar sobre una flor
propera per mirar el seu company, ara del tot indefens. Avui
no m’ha tocat a mi,
va pensar, i de seguida tornà a envolar-se rere la flaire d’una
orquídia silvestre.
Doncs
ja ho veieu: viure amb por de
perdre la vida és tenir-la ja perduda. No
podem controlar-ho tot; és millor gaudir del temps que ens és donat
fins que Tique
posi el punt final al nostre relat.