Així és... (26/5/2021)

 

L’home i la dona avançaven a poc a poc, arrossegant els peus damunt l’asfalt xop i brillant. Consirosos, no aixecaven el cap sinó per fitar-se de reüll, breument, ara l’un, ara l’altra, sense trobar-se mai. Cada un s’havia après la versió dels fets que li pertocava, amb molta cura. Revisaven mentalment les dades de les noves identitats i el camí que havien de seguir d’ençà fins a sortir del país, i tornar a connectar-se amb els camarades. No sabien res l’un de l’altre, només els àlies i la cèl·lula a què pertanyien.

Al primer revolt de la carretera s’aturen, es miren als ulls un instant i, tot seguit, sotgen l’horitzó girant-se lentament, aguditzant la percepció com per no perdre’s cap moviment al seu voltant. Res, la vasta praderia esquitxada d’arbres aquí i allà, i la via relliscosa que s’endinsa als núvols negres amenaçadors de més pluja. Han de separar-se; ella encara caminarà uns trenta quilòmetres sobre l’asfalt cap al pròxim poble, on agafarà algun tren que la porti a la frontera nord; ell travessarà un boscatge no gaire llunyà per a atènyer el rierol que fa de límit oest, on normalment no hi ha gendarmes.

— Quan creus que el trobaran? —pregunta ella sense deixar d’escodrinyar arreu.

— Segons la nostra font, s’estarà tot el cap de setmana sol a la cabana, i aquí no hi arriben les línies telefòniques, doncs... comptem que no el vinguin a buscar fins dilluns a la tarda, com a mínim.

— Potser hauríem d’haver amagat el cotxe...

—Tranquil·la, dona, la gent d’aquests paratges és força esquerpa; si passés algú per l’indret, amb prou feines s’hi fixaria.

—D’acord, doncs... No hi ha res més a dir, ha estat un plaer conèixer-te, espero que arribis bé a destí i potser tornem a treballar plegats en alguna altra ocasió —esbossa un tímid i delicat somriure per primer cop des que es van reunir per a la missió.

—No, això no passarà, malauradament; saps quines són les regles —intenta un somrís ell també, sense poder dissimular el profund desencís.Així és aquesta vida, reflexiona ell, mentre zigzagueja entre salzes i avets. El compromís ideològic no deixa lloc al plaer privat; l’amor a la terra, els valors, els compatriotes, reemplacen l’amor sentimental, i fins i tot el familiar... Encara que té uns ulls molt bonics i un cos tan femení..., i la veu seductora... Qui ho sap, quan acabi la guerra, potser... Així és aquesta vida, reflexiona ella, mentre albira les primeres cases del poble. Quan has de matar o morir pels teus principis, els sentiments s’anul·len. Sense lligams es corren menys riscos i ho pots donar tot per la Causa... Tot i així, treballar amb un company potser més efectiu, i si és tan guapo i tan fort..., i amable, i segur de sí... Compta, que ve algú...

Els càlculs dels fugitius han estat equívocs, no comptaven amb l’amant secret del general, que vindrà a trobar-lo al seu amagatall aquesta mateixa nit. La notícia esclatarà als mitjans de tot arreu; exèrcit i policia envairan la regió, bloquejaran les carreteres, tancaran fronteres; escorcolls i detencions indiscriminades no es faran esperar. L’home i la dona hauran de canviar els plans d’escapada, improvisar i arriscar-se de moltes maneres. Només un dels dos ho aconseguirà perquè..., així és aquesta vida.