(text per a ser llegit escoltant l’addagietto de la 5a Simfonia de G.Mahler)
Venècia, 24 d’octubre de 2003. Avui no hauries d’haver sortit de l’hotelet; aquesta ciutat no és el millor lloc per agafar-se un constipat... bé, cap lloc ho és, però aquí la humitat mata literalment més enllà de la dita. I sembla que tens febre. Així i tot has pres el vaporetto i t’has vingut al Lido, has fet un macciatto a l’Hotel des Bains i t’has gravat a la retina totes les fotos de la filmació d’en Luchino Visconti als anys 70’, especialment d’en Tadzio: el somriure innocent i seductor alhora, el perfil d’efeb nòrdic, si tal cosa fos possible, els ulls ametllats de bellesa nostàlgica a pesar de l’extrema joventut...
I ja baixes fins a la platja, sola en aquesta tarda que vespreja, freda, ennuvolada i malalta, tu i la tarda. Els últims rajos de sol que es filtren per un cúmulus rosaci i reboten al mar, encara enlluernen, a penes pots distingir un parell de contorns masculins a la llunyania desarmant les típiques carpes a ratlles blaves i blanques. Han aplegat les cadires de vímet també, però tu n’aconsegueixes una i t’hi deixes caure amb tot el cos cansat i el cap obnubilat. I és clar que en aquestes circumstàncies, ets presa fàcil dels fantasmes.
Ara et sents von Aschenbach. Vestit de blanc impecable amb barret i clavell al trau de la jaqueta, t’havien posat ben elegant a la barberia, els cabells tenyits de negre lluent i la cara blanca com un mim. Però el còlera no feia distincions socials i t’havies quedat massa temps a la ciutat empestada, a pesar que ho sabies des del començament. Tot per no perdre’t el gaudi malaltís de mirar, tan sols mirar aquell adolescent, personificació de la Bellesa amb majúscules. Tu creies, com els grecs, que un home bell participava realment de la divinitat, no era una mera qüestió de gustos, hi havia quelcom transcendental en aquells trets extraordinaris. Però també et feia angoixa i vergonya perquè sabies que la línia entre l’admiració i la perversió era massa fina, borrosa, làbil.
Doncs sí, potser no eres més que un pervers, i ara, infectat i agonitzant. La tinta negra regalimant per les galtes i la suor freda tacant la blancor de la camisa, les ulleres entelades i la respiració trencada per agulles de dolor. Acluques els ulls i el trobes. És Tadzio que camina lentament entre les onades serenes endinsant-se al mar. La llum daurada com els seus cabells et crema la mirada i tanques una mica més els ulls que encara perceben com el noi es gira cap a tu i estira un braç assenyalant l’horitzó. Tu també intentes aixecar la mà i respondre’l, soc aquí, bell estimat.
—Mi scusi, signora. Non puoi dormire qui, abbiamo già chiuso la spiaggia. Per favore vai via!
No, no és Tadzio ni molt menys, de fet tot el contrari: baixet, grassonet, mig geperut i de cabells foscos, amb maneres grolleres i un accent marcadament napolità, me n’ha fet fora sense miraments. Ala! L’homenet m’ha espantat els fantasmes i sembla que avui no moriré. La realitat sol ser lletja i poc poètica però indefectiblement viva!
*Referències:
Thomas Mann, La mort a Venècia, novel·la, 1912
Luchino Visconti, Mort a Venècia, film, 1971
Dirk Bogarde: Gustav von Aschenbach
Björn Andresen: Tadzio
Música de l’escena final: addagietto de la Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada