Quan l’Anna rebé una foto de la planteta que li regalarien, va sentir un calfred tot al llarg de l'espina dorsal. La imatge en blanc i negre, mig fora de focus, semblava mostrar petits monstres en forma de calamars que estiraven els tentacles cap a l'objectiu de la càmera. Va sacsejar el cap rient: quins pensaments infantils! El plançó, que no tenia arrels, venia en una caixeta foradada; en obrir-la va trobar els braços verds vellutats allargant-se com demanant una abraçada; no es veia tan sinistra ara, però encara li feia una mena de por que dissimulava amb humor: i dieu que s'alimenta d'aire? Doncs mentre no me'n deixi sense!
No sabia ben bé on ubicar-la; seguí la seva intuïció de fer-ho al més lluny possible de l'habitació, pels dubtes, no sabia de quina cosa, però pels dubtes... I aquella mateixa nit van començar els malsons. Despertava espantada, panteixant, amb la sensació d'haver passat tota la nit escapant amunt i aball, aterrida, sense descobrir què l'empaitava. Altres cops queia d'un precipici al mar i s'hi ofegava. Tenia unes dècimes de febre i un fort sentiment d'opressió al pit que es feia més durador i feixuc en el transcurs dels dies.
Cada matí, amoïnada, anava a controlar la planteta, que semblava haver-se posat d'una manera diferent de com ella l'havia deixada la nit anterior. Buscava alguna excusa: potser l'he tocada en córrer la cortina, potser quan he passat pel costat amb la faldilla llarga amb volants, o una ràfega d'aire o... Fins que la va trobar directament fora del petit bol de ceràmica, a terra! Això va ser massa. Amb taquicàrdia, suor freda i la gola tan tancada que no hi passava l'aire, trucà al psiquiatre.
No el visitava des de feia molt de temps: quan va haver de superar el tràgic accident on perdé marit i fill. Dos anys sencers de medicació van ser necessaris per treure's del cap la imatge del cotxe en flames enmig d'aquells matolls sinistres, arbusts secs i espinosos que atiaven l'incendi per engrandir-lo encara més. I ella, ofegada pel fum i a la vora de la inconsciència, es resistia a morir. Tant de bo hagués marxat amb ells, li deia al psiquiatre, ara, al seu despatx. M'estic tornant boja, doctor.
Amb la nova medicació dormia tota la nit sense somnis ni malsons però es despertava exhausta i sempre mig asfixiada. Ja no mirava on era la planta d'aire; de fet ni es recordava de polvoritzar-la, perquè, a més d’aire, també necessitava una mica d'aigua. I tampoc no regava les altres plantes. La Maria, que netejava la casa un cop per setmana, començava a notar la deixadesa general i el mal aspecte de la mestressa. Li va recomanar que es fes la prova de la covid19, però ella deia que si vivia aïllada no podia tenir-lo, que només eren els nervis. I així les coses, fins que un matí, la dona de fer feines la va trobar morta al llit, amb la cara inflada i morada per falta d'oxigen. L'autòpsia va mostrar les vies respiratòries destrossades i els pulmons d'un verd vellutat molt estrany. Els metges van concloure que la causa n'havia estat la covid19, com feien ara amb tantes altres morts enigmàtiques.
La Maria va haver d’endreçar-ho tot abans que la família posés la casa en venda. Quan arreglava l'habitació, es va sorprendre de veure la planta d'aire a la tauleta de nit. No recordava que fos allí el matí de la mort, però tot havia estat tan agitat i esgarrifós que segurament no s'hi havia fixat. Li semblava més verda, notablement crescuda, amb els brots més llargs i tan ben cuidada que feia goig. La mestressa estaria contenta que la conservés ella com a record. Se la va endur pensant on la col·locaria: potser al costat del bressol del seu nadó, prop de la finestra.
(publicat al Butlletí Informatiu Àmfora, Núm. 76, Juny 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada