El Camí d’en Jaume (01/12/2021)

 En Jaume és hipertens. El metge li ha recomanat calma. Això és un impossible! Estar sol. Fer un viatge. Reflexionar. Com si fos tan fàcil! Però ho ha aconseguit. Una setmana i prou. Ni un dia més. La medicació, el mòbil, la cartera. La resta és a la motxilla. Adeu, mare! Adeu, Bobby! Taxi, avió. Santiago. S’instal·la a l’hotel, sopa, mig Diazepam i a dormir. Sense somnis. Demà el portaran a l’inici del Camí. És un clàssic. Allí sí es relaxarà, reflexionarà, etc. Bona nit!

Al baixar de la furgoneta de l’hotel, s’atura un moment, deixa que la parella d’holandesos que venien amb ell s’allunyen. Sí, sí, adeu, ja ens tornarem a trobar. Doncs ara sí mira el paisatge de muntanya, feia taaaant de temps que no sortia de la ciutat. Inspira profund, una llaaaarga expiració i aixeca els braços tancant els ulls, disposat a gaudir de tot el que l’envolta: el verd dels pins, que es bressolen rítmicament amb la brisa fresca, el cant dels ocellets que s’amaguen entre les branques, la remor del rierol que rellisca lentament sobre els petits còdols arrodonits pel temps... En Jaume se sent poeta; pensa en sa mare, que tant insistia perquè es prengués un merescut descans; l’imagina al jardí amb el vell Bobby, mandrós, tot estiraaaat a l’herba tèbia...

Beep! Beep! El poeta surt bruscament del somieig estètic. Obre els ulls espantat. Estridents tocs de botzina, crits, i riallada. Serà possible? Un 4x4 s’atura de cop al seu costat. Baixa una parella amb dos nens rossos, grassonets. Quina cara de murris! Ni el miren, ni el veuen. Es llancen a córrer tots quatre camí avall. En Jaume es mareja. Els bàtecs del cor pum, pum, pum, li ressonen en les temples. Respira agitat, s’o-fe-ga! Mira al voltant, necessita seure. Aquell tronc anirà bé. Ai, Senyor!

Després d’una bona estona, torna la tranquil·litat amb el silenciós cantar d’arbres, aigua fresca i ocells que busquen l’ombra. En Jaume, que ja se sent recuperat, avança pel camí del seu sant... encara que ell no n’és, de sant, això sí que no, pensa somrient. El clima és immillorable; camina sense pressa gaudint dels colors i les aromes que la natura li regalen. Recorda que aquest matí, per guanyar temps no ha esmorzat, llavors, decideix buscar un indret no lluny del camí per descansar plàcidament i menjar-se l’entrepà que s’ha fet preparar a l’hotel. El troba aviat, sota un enorme salze a la vora de la riera, on s’acomoda amb l’esquena contra una pedra llisa com el respatller d’una butaca, tot és perfecte. Decideix aprofitar l’aturada per apuntar a la llibreta les frases que ha vingut rumiant. Quan la treu de la motxilla, junt amb l’àpat, apareix també el mòbil, que portava apagat des d’ahir a la nit. Vaja! Potser ha de fer una ullada als missatges com a mínim, però no contestarà res que sigui de la feina, està de vacances, faltava més.

El mòbil, una vegada encès, sembla que cobra vida: ring, ring, bip, bip, toc, toc i tot tipus de sorolls desesperats. La vibració sobresalta en Jaume i l’aparell cau a terra. Tot just entra una trucada. L’home no es pot estar de contestar-la: hola!...com? Però què dius...? quan...? i, doncs! I què ha dit...? no...! que no, que no...! veneu, veneu ara, coi! Totes les accions, totes! M’has entès? Talla. Enutjat, comença a marcar un número. De sobte, ja no veu el teclat. Tot confós, aixeca la vista. Què passa? Un nou mareig. S’estreny el pit amb la mà lliure. Es deixa caure d’esquenes, o-fe-gant-se altre cop.

Estirat sobre l’herba li sobrevé la calma, obre els braços en creu i es relaxa com mai no havia pogut fer a les poques classes de ioga que va aconseguir suportar. Respira alleugerit mentre mira el cel blau diàfan, esquitxat per només un minúscul núvol de cotó que flota a la deriva. En Jaume es deixa anar, ja no hi ha tensions ni preocupacions; torna a sentir el murmuri del corrent d’aigua i el ventet que li belluga els cabells i li fa pessigolles a les galtes. Ahhhh! Quina felicitat! Per fi el descans... Està somniant o ha mort? No importa, sap que al Camí de Sant Jaume, el seu sant obra miracles.

L’Anna i la Joana (24/11/2021)

—Pots deixar-me en pau, si et plau? —exigeix la Joana aixecant la mirada del llibre.

—Deixa, tu, les coses on correspon i no hi haurà necessitat de dir-te res. —Es miren desafiants.

—Necessitat? Quina mena de necessitat és aquesta? —la Joana comença a enfadar-se—. Què cony et fa a tu que l’abric sigui al sofà, si es pot saber?

—Doncs que el sofà és per asseure’s i la roba es penja al penja-robes; mira que la mateixa paraula ho diu, eh! —L’Anna agafa l’abric amb fàstic i el torna a llançar a l’altre extrem del sofà.

—Mare de Déu, Senyor! Ets insuportable, Anna! Hauries de visitar un psiquiatra, segur que tens això que diuen TOC, saps què és? «Trastorn obsessiu-compulsiu», com et quedes ara? —Fa un somriure sarcàstic i afegeix—: El mateix que patia la mare!

—La mare era un santa, pobre dona, ni l’esmentis, Joana! —Ara és l’Anna qui comença a enfadar-se.

—Oi, sí! Què dius, ara? Sempre darrere nostre controlant-ho tot... —La Joana acluca els ulls— Amb raó la va deixar el pare!

—El pare era un poca-solta irresponsable, incapaç de prendre res seriosament, ni tan sols la seva família... —Ara l’Anna fa cara trista i cansada. Es queda aturada mirant-se els peus amb un imperceptible tremolor a la barbeta.

—Bé, en això tens raó, dona. —Concedeix la Joana adonant-se del canvi d’humor de l’altra. Després d’un silenci incòmode, afegeix—: D’acord, si és tan important per a tu, ara penjo l’abric i així pots seure al sofà tranquil·la, vinga! —Posa el llibre sobre la tauleta al seu costat i fa l’intent d’aixecar-se.

—No cal, deixa’l. No vull seure, em faré un cafè, en vols? —somriu l’Anna lleugerament.

—Sí, gràcies, germaneta...

La Soledat (17/11/2021)

 

Torno de piscina i de seguida penjo banyador i casquet de bany en una corda improvisada al balcó. Amb un subtil i calculat moviment, la pinça deixa caure el casquet un parell de plantes més avall, al pati de la senyora Soledat. Baixo saltant els esglaons de dos en dos. Toco el timbre i apareix ella, ja no en xandall i sabatilles per aixecar-se del llit, com les primeres vegades, sinó més arregladeta i fins i tot ben pentinada, amb un llaç groc agafant-li els escassos cabells en una cua grisenca.

Passi, passi, s’afanya en amagar un petit somriure sota el rictus de dona seriosa i de caràcter fort. Disculpi, no sé com m’ho faig que torna a caure un cop i un altre, el maleït casquet. Ella fa un gest com assumint que així és la vida i no calen més explicacions. Veig la petita peça de lycra sobre la taula de la cuina, al costat d’un plat amb galetes barates. Estava a punt de fer-me un te, si li ve de gust, em diu, com qui no vol la cosa. Només si no molesto, responc, mirant les dues tasses amagades sota un vell tovalló a ratlles. No es preocupi, quan estic sola, ja em va bé rebre alguna visita, concedeix la dona traient-hi importància. Seiem a taula i amb mans tremoloses, serveix un beuratge que fa olor a gessamí. Li he dit que vostè s’assembla a la meva filla, la què viu a Londres? Oh, de debò? Sí, la Josefina, diu. Miro les fotos que omplen el pis: la filla, el fill, el marit, fins i tot els pares i germans de la Soledat, tota gent morta des de fa temps al món real, però que segueixen fent les seves vides aquí dins, un món paral·lel ple d’absències. La dona m’explica les últimes notícies de la Jose: li va molt bé a la Universitat, està massa enfeinada per venir a visitar-la. Últimes notícies de fa deu anys, abans de l’accident mortal. Bevem sense pressa, prenc una galeta humida, l’escolto atentament i ella va desgranant històries repetides d’un passat del tot present. Mentre, els últims rajos del sol de la tarda es van retirant del balcó de la Soledat, remarcant el perfil dels objectes, aprofundint el silenci que fa eco de cada paraula fins que la dona no té res més a dir.

Sembla que és hora se marxar, dic, agafant-li la mà amb tendresa. Agraeixo el frugal berenar i m’aixeco amb el casquet de bany a la butxaca. Sempre és un plaer escoltar els seus relats. Si necessita quelcom, no deixi de avisar-me, insisteixo. Ella nega amb el cap. No es preocupi per mi, estic ben atesa per la meva família. Mai no em deixen sola, m’assegura, i em mira als ulls, suplicant. Ens veurem quan torni a caure el seu casquet. Em pica l’ullet. Pujo les escales corrents delerosa del caliu de casa meva, i, com cada setmana, amb l’ànima tocada per la profunda soledat de la senyora Soledat.

La gelosia pel naixement d’un germanet (10/11/2021)

 La parella Ferguson, aficionats a la història medieval anglosaxona i farts de viure a la bulliciosa ciutat de Nova York, va decidir comprar un petit castell en ruïnes a les Highlands escoceses. Passat un any de reformes i viatges d’anada i tornada, per fi van instal·lar-se del tot a l’antiga i flamant llar. Estaven encantats... I no sabien fins llavors que el castell també n’estava, d’encantat, però en un altre sentit.

Des del bon començament, van patir sobresalts durant la nit per estrafolaris sorolls l’origen dels quals no podien explicar-se, o es despertaven mig ofegats i suant per algun malson que no recordaven. Durant el dia, petits objectes apareixien en llocs on sabien que no els havien deixat, o de sobte s’obria o tancava alguna porta. Com a bons nord-americans, escèptics i pragmàtics, no s’hi feien gaire problema; de fet l’assumpte els divertia, i reien davant les pors i neguits dels veïns del poble proper, on sovint feien les compres o algun sopar els festius. Fins i tot el pastor presbiterià, que regia l’única església del poble, s’havia ofert a «netejar» l’indret de les ànimes que hi romanien i intentar reconduir-les a l’altre pla de l’existència.

Però els Ferguson s’hi negaven, els agradava el joc i continuaven encantats... Fins que la Sara es va quedar embarassada. Feliços per la novetat, de seguida van voler preparar l’habitació pel primer fill o filla, i, a l’arbrat parc darrere el castell, van fer construir un pati de jocs infantils, amb un enorme gronxador al bell mig. Doncs vet aquí que algun dels hostes invisibles es va enrabiar i va multiplicar les petites malifetes; tant, que la parella va perdre l’escepticisme i els nervis.

Una nit, arreplegant la roba del nadó encara no nascut, la Sara notà que el bressol va començar a bressolar-se sol. Embadalida, va dir a ningú en veu alta: —Estant jo aquí? Això ja és massa, oi?

—I el moviment es va aturar. La dona continuà: —Qui ets? Què vols? Digues què he de fer perquè tornem a ser amics... —Va semblar-li sentir una mena de sospir d’alleujament i es va obrir la porta de l’habitació, molt lentament. La Sara sortí i, en un estat de trànsit, creuà el passadís cap al parc de darrere l’estança. El pati de jocs estava cobert per una boirina grisenca que permetia albirar una petita ombra asseguda al gronxador. S’acostà meravellada i el va veure: era un nen d’uns cinc o sis anys, que tot somrient, li demanava sense dir res: —Em gronxes?

(inspirat en «El fantasma de Canterville» d’Oscar Wilde)

Trobada a Els Mentiders (03/11/2021)

Té cinc vestits estirats sobre el llit i no acaba de decidir-se’n per cap. Es deixa caure a la cadira davant el mirall i torna a pentinar-se. Mira el rellotge i sap que el que està fent, en realitat, és assegurar-se d’arribar tard. Que esperi, pensa la Montse.

L’Ignasi fa mitja hora que és a la terrassa d’Els Mentiders, el bareto de la joventut. Tants anys i no ha canviat gens, pensa, mentre mira arreu buscant algun conegut. Ja ha pres quatre cerveses i no ha tocat les olives que li han deixat de franc, acompanyant la beguda. Mira el rellotge i en aixecar el cap la veu venir, creuant el carrer amb un vestit vermell i voladís, tota somriure.

—Per fi, dona! Pensava que m’hi deixaries plantat! —s’abracen.

—Què dius, ara! És clar que no. Disculpa, només em calia acabar un informe, vaig tan petada de feina que em toca treballar fins i tot en diumenge —ara és ella qui mira arreu, però esperant no trobar cap conegut—. Mira que el tinc a prop i no vinc mai, eh! No sé quants anys fa que no trepitjo aquest antre.

L’Ignasi crida el cambrer, demanen un parell de Negroni, l’aperitiu típic de la casa, com en aquella època, diuen. Brinden i ella pisca una oliva. Ell la mira als ulls, ella desvia la mirada cap a una moto que passa sorollosa. Es fa un silenci incòmode.

—I doncs, com t’ha anat la vida? Et vas doctorar? Ets el famós científic que imaginaves, professor a Cambridge, ídol dels alumnes? O de les alumnes, millor dit, oi? —li fa una picada d’ullet —. T’has casat? Tens fills?

—Doncs, sí a tot —riu exageradament l’Ignasi—. Soc titular de la càtedra de Noves tecnologies i tinc uns quants articles publicats que m’han fet conegut a nivell internacional, la veritat. I sí que tinc seguidors entre els alumnes i alumnes, però amb elles tot és molt professional, eh, ara estic feliçment casat i esperem el primer fill per l’estiu. Increïble, oi?

Sí, a la Montse li sembla mentida. El xicot que recorda era un gandul i poca solta; només continuava la carrera forçat pel pare. Faldiller i irresponsable, no volia sentir parlar-ne del matrimoni i menys encara de criar fills. El que no sap la Montse és que l’Ignasi segueix estant així. A la Universitat és un absolut desconegut en un càrrec d’auxiliar, i la dona, el va deixar després d’avortar sense ni tan sols demanar-l’hi opinió. Els alumnes no li tenen confiança i ja està gran perquè les noies s’hi fixen.

—Que bé, Ignasi! Me n’alegro molt! Era hora que canviessis i fessis alguna cosa amb la teva vida, estic contenta per tu — menteix també ella, somrient sense embuts.

—I tu? T’has casat? Vas acabar la carrera? Treballes d’advocada? —pregunta ell, mentre fa senyes al cambrer perquè porti una altra ronda.

—I tant que vaig acabar la carrera! Però la sort va voler que entrés a treballar a una multinacional on soc cap de departament, per això no exerceixo la professió i no me’n penedeixo, saps? M’encanta la meva feina i tinc un molt bon sou. El meu marit, sense anar més lluny, sí que exerceix en un bufet de renom, i no guanya tant com jo! —ara és ella qui riu exageradament.

A l’Ignasi li fa mal l’estómac, per la barreja de begudes i per l’enveja. Enveja que no caldria, si sabés que la Montse certament treballa a una multinacional, però d’administrativa, i amb el sou mínim; mai va poder aprovar els exàmens finals per a llicenciar-se en Dret i no té marit, només un xicot pusil·lànime incapaç de decidir si vol casar-se amb ella o deixar-la.

—Ignasi, estàs bé? —li agafa la mà, en veure’l pàl·lid i vacil·lant.

—Sí, és el jet lag, no se m’acaba de passar. Me n’aniré a l’hotel, si no et fa res, i en tot cas ens veiem altre cop abans que torni a Londres, et sembla? Estic realment feliç de trobar-te tan bé i comprovar que va ser una bona decisió el separar-nos, Montse.

Ella assenteix i l’acompanya a buscar un taxi, s’abracen. Cap dels dos té intenció de tornar a veure’s. Ella camina cap a casa mentre recorda, amargada, el primer comiat. Ell corre al vàter de l’habitació a vomitar. Normalment s’emborratxa amb cervesa, el Negroni d’Els Mentiders ja no li va bé.

La primera «compra» (27/10/2021)

 L’Albert espera pacient, assegut sota un arbre, davant la joieria de la ciutat propera. Encara és d’hora perquè obrin, però millor, així tindrà temps de rumiar-s’ho. La mare vol tornar a posar-se el collaret de perles, el que li va regalar el marit per a l’últim aniversari que van celebrar junts. Després, el pare de l’Albert es llançà des d’un pont, perseguit pels creditors que reclamaven la fallida de l’empresa. Aquell dia, tots ens vam ofegar amb ell, pensa el noi, mentre embolica una cigarreta.

Fa anys que aquell collaret va desaparèixer, l’empenyorà amb l’usurer del poble, avui també desaparegut. Però la mare el vol, i qui sap si és la seva última voluntat. L’Albert ha de satisfer-la. Potser s’adona de la diferència, pensa, però què més puc fer? La pobra dona ja està quasi cega, segur que no ho notarà. I com m’ho faré per a pagar-lo?

Mentre elucubra, la cortina metàl·lica s’aixeca lentament. L’Albert, neguitós, esgota la cigarreta i llença la burilla lluny, sense apagar-la. Entra a la botiga capcot, saluda la dependenta i eludeix les preguntes típiques. Només vull veure el que hi teniu per fer un regal, diu. Mira arreu buscant perles i fent càlculs feixucs: el lloguer, els medicaments, la reparació del cotxe, els deutes de joc cada vegada més grossos i que les feines temporals no aconsegueixen saldar...

Escull el collaret més adient. L’empleada l’embolica per a regal mentre el felicita per l’elecció. L’Albert segueix donant-li voltes a l’assumpte sense escoltar-la. Sap que no hi ha miracles, és qüestió de temps, tard o d’hora haurà de prendre una decisió. Però què més puc fer? Agafa el paquet i treu la pistola de la butxaca.

Patinet i mirada (13/10/2021)

Sembla que m’han atropellat. Anava a la feina com cada dia, esperava el semàfor per a creuar el mateix carrer de sempre i... No sé què ha passat exactament. L’última imatge que tinc és la d’un noi amb casc i mascareta, venint en patinet directe cap a mi. Bé, aquesta no n’és l’última en realitat. En tinc una altra a la retina, posterior a això: la meva mirada de pànic reflectida a les seves pupil·les. Massa a prop, massa. Per això suposo que m’ha envestit, i ara tot és foscor. Potser soc a la UCI d’algun hospital, inconscient? Encara que aquest silenci se’m fa estrany. Tampoc no sé què passa amb el meu cos, no el sento, o sí, però d’aquesta estranya manera en què es fa sentir el silenci. Tinc la sensació d’una mena de trencament, alguna cosa que s’esquerda...

Ah, s’ha fet la llum!... Doncs sí que hi ha hagut algun esdeveniment aquí. Hi ha un noi ajupit a la vorera amb la cara entre les mans, els dits plens de sang, tremola, plora tan angoixat que em fa pena. Bé, és una manera de dir-ho. La veritat és que no sento cap emoció... I més enllà, hi ha una dona estesa a terra, al carril bici per a ser més precisa; la cara tapada de cabells ensangonats, s’ha tacat la roba de sang i li falta una sabata. No deu ser gaire lluny, la sabata; amb el xoc segur que ha sortit volant. En canvi, la bossa roman al seu costat, ben enganxada al braç. Pobre dona! Això s’està omplint de gent: curiosos, policia, arriben un parell d’ambulàncies... És notable que no senti l’enrenou, com és que continua havent-hi aquest silenci? Algú treu els cabells enrogits de la cara de la dona amb un mocador de paper, i descobreix els ulls oberts. L’expressió de pànic em resulta coneguda, familiar... I ara se m’acudeix de preguntar-me: tot plegat, on soc jo?

Banyar-se amb el dimoni (09/10/2021)

«S’ha acabat l’aigua calenta», va dir la mare a la institutriu, que assentia una mica contrariada i avergonyida però convençuda que aquesta era l’única manera d’allunyar el pecat. «D’ara endavant es banyarà amb aigua freda, ja veuràs com no triga gaire en sortir de la banyera».

La Maria esperava embolicada en l’esponjosa tovallola, mirant-se els peus i amb el front arrufat, sense entendre quin pecat podia haver-hi en gaudir del bany. No hauria d’haver dit res, la Irene és una xafardera, sap que no pot confiar-hi. Per què li ho he dit? es recriminava, clavant-se la ungla trencada del dit gros al dit petit de l’altre peu. Ximple, que ets una ximpleta, aguanta el dolor ara, es deia.

«És que ja tens una edat...» va començar la Irene, en sortir la mare de la sala de bany. La Maria la desafiava amb la mirada, que la institutriu evitava. «El diable té moltes maneres de temptar les jovenetes, Maria... Has de ser severa amb el teu cos i no deixar que et guanyin les sensacions perilloses...».

La Maria va esperar que l’altra acabés d’eixugar-la per a replicar, sarcàstica: «També tinc aquestes sensacions quan tu m’eixugues, Irene». La dona, escandalitzada, va fer un salt cap enrere deixant caure la tovallola. El cos dret, blanc i lluent de la nena ja no li semblava infantil; la va mirar aterrida mentre la Maria li somreia maliciosa i lliscava una mà pel seu ventre.

La Irene va fugir corrent escales abaix, udolant i fent-se creus. La Maria, ara tota sola davant el mirall encara entelat, buscava reconèixer els senyals del pecat. Segur que a l’infern no li faltarà mai l’aigua calenta.