Ella volia estudiar violí,
s'imaginava tota vestida de negre vellut, l'instrument ben calçat al
seu llarg i blanc coll, asseguda entre altres violins tocant amb
passió al mig de l'orquestra. Però el pare deia que això era per a
rics i esnobs burgesos, que no en faria res de profit amb un violí i
que el millor era la guitarra, un instrument de caràcter sociable
que prometia diversió en qualsevol reunió. La mare no deia res,
ningú a la família tenia oïda per a la música.
Ella va
començar doncs a estudiar guitarra; la professora era una noia
casolana i mediocre, li feia tocar el folklore més resclosit del
país i cantar cançons meloses de Julio Iglesias o Abba, que ella
detestava. El solfeig l'avorria i només alguna peça de música
clàssica tocada per punteig li feia una mica de gràcia -potser li
recordava el so del violí-. Si el fonament patern per a triar
aquests estudis era que ella pogués passar-s'ho bé amb els amics,
aviat allò que havia de ser entreteniment va esdevenir obligació.
El pare s'hi havia obsessionat: li treia temps d'esbarjo perquè
practiqués més, exigia que s'aprengués les partitures de memòria,
demanava que cantés més alt i clar, que reclamés noves cançons a
la professora i finalment, que es presentés a exàmens al
Conservatori.
No feia sentit, però ella, tan dòcil, tan
submisa, tirava endavant; si li faltava el desig, no així la
capacitat. I tampoc no mancava d'intuïció i empatia, coneixia la
història de la família paterna plena de frustracions. La mare
s'encarregava de recordar-l'hi cada vegada que notava un esbós de
rebel·lia. En la seva infantil imaginació, aprovar l'examen de
guitarra es va convertir doncs en una fita per reivindicar el
pare.
I en va arribar el dia. Com que era un diumenge i el
pare no es perdria mai les curses de la Fórmula 1, va ser la mare
qui la va acompanyar al Conservatori. Van tornar-ne al migdia i el
pare encara era al llit mirant esports a la televisió. Ella se li va
apropar tímidament i estirant el braç li mostrà la llibreta de
notes. El pare va llegir el «10» i tot seguit en tinta negra un
«Excel·lent» i una signatura enrevessada. Sense mirar-la, tornant
els ulls cap a la pantalla i amb un somriure satisfet, va deixar
anar: "que era sord l'examinador?".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada