dijous, 18 de juny de 2020

La càbala



Es va estar tota una hora buscant el mitjó vermell a l'habitació, la sala, la cuina. No res. Ell li havia enviat un whatsapp als deu minuts d'haver marxat.
Em falta un mitjó, troba'l si us plau, deia.
Un mitjó. Però com és possible calçar-se només un mitjó? L'altre peu va descalç?
Ell li truca. Que no, dona, tinc un mitjó meu i l'altre d'en Carles. El taronja.
Ella es queda de pedra. Taronja. Els mitjons taronges. Se sobte, es mareja, s'esvaeix. Déu meu, déu meu. Els seus preferits! I demà teniu partit de futbol, oi?
Sí, diu ell, capficat. Si en Carles no porta els taronges i jo els vermells, perdrem el partit, segur. És la nostra càbala des de l'institut, saps?
Ella desespera. Perdre el partir? El que perdràs és les dents, si en Carles ho sap! I jo seré una divorciada, amb una criatura i a l'atur!
Bé, jo tampoc ho tindré fàcil, diu ell. La Clara voldrà rentar-los avui perquè els porti demà, saps com és amb la neteja. Vaja, ja m'ha vist, ve cap a mi somrient i jo encara amb un mitjó de cada color.
Però, on ets? Pregunta ella amb un fill de veu.
Al cotxe, a la porta de casa.
Ella seu al terra tremolant, recolza l'esquena contra el llit, un calfred li recorre el cos. Se sent la porta d'entrada i la veueta de la nena. Mamà, ja som aquí...

Les dues cares d'una boda



Aquesta vella fotografia sempre m'ha cridat l'atenció pel perfecte contrast dels personatges, si no conegués la història que hi ha darrere, pensaria que és una composició del fotògraf, però no, us juro que és autèntica i del tot casual. La pregunta que cal és què passava fora de la foto. Doncs que els pares es casaven! Després d'anys de festeig, finalment el guaperes rodamón havia atrapat la noieta tímida i casolana.

Aixi, mentre l'àvia del gran somriure guanyava una nora treballadora, seriosa, capaç de posar seny a la vida del seu fill, l'àvia de la ganyota trista perdia la filleta, la menor, la servicial, la més sacrificada. Fora de la foto era la festa, el xivarri, les rialles de parents i amics, especialment dels amics d'ell, que eren igual de calaveres i poca-soltes.

I fora de la foto, tot just al costat del fotògraf, era també l'únic avi, l'immigrant model que havia aixecat fortuna amb la suor del front i s'havia deixat la pell per educar la filla, una filla exemplar fins al moment de triar nuvi. Dret, capficat i meditabund, es mirava les dones, potser preguntant-se què els reservaria el destí a tots tres ara que els fills s'havien promès fins que la mort els separi.

Que com ho sé tot això, si jo encara no havia nascut? Ahhh! Misteris de la ficció!

El punctum olfactiu



Remenava paperassa dels calaixos quan cau a terra una fotografia, imatge cap avall. Llegeixo «Varanasi, 2017» i en donar-li la volta un munt de colors, olors, sorolls m'esclaten a la memòria. Em deixo omplir per les sensacions que afloren sobtadament tan vives com si hi fos ara mateix, asseguda a les escales als peus del Ganges.

Les coloraines dels vestits i tuls femenins serpentejant entre la multitud hipnotitzada pels rituals hinduistes al voltant del santon, la remor continua de les jaculatòries i lloances barrejada amb els mugits d'una vaca sagrada que fica el cap a la foto i mira encuriosida la lent de la càmera.

A l'altre cantó un noi d'ulls negres riallers ven votius florals i llumetes de pigments en pols i resines d'aromes exòtiques que seran llençats al riu abans que acabi la tarde. La fragància dels encens es combina amb el fum d'una graella improvisada on una anciana de somriure ple d'arruguetes rosteix blat de moro. Recordo la picor calenta de les espècies que untava a les panotxes.

Però hi ha un altre olor que impregna l'aire de d'escena. Al fons, fora de focus, un núvol de fum negre i espès es fa el veritable punctum de la fotografia: les fogueres del crematori.


La «chicha»




No sóc pas de cerveses però com que era l'únic que tenia a la nevera vaig empassar-me'n una llauna que portava anys caducada. L'agror que m'envaí com un àcid corrosiu em va empènyer en un flashback instantani a l'exuberant i verd -en aquell moment- Amazònia equatorial.

Asseguda per primer cop entre els indígenes achuar, a l'escalfor d'un foc que assecava i perfumava l'ambient amb fragàncies exòtiques desconegudes per a mi, rebia entre les mans un bol enganxós de chicha, la beguda de l'intercanvi, com diria l'antropòleg Malinowsky.

Iuca mossegada per les dones de la tribu en trobades rialleres, conservada en atuells de terrissa fresca i fermentada per la saliva -sí, ho sé, sona fastigós-; d'un blanc viscós familiar com la llet però d'una olor agra impossible, la chica passava d'un a l'altre lligant-nos en una amistat inversemblant.

Sec, nostàlgica, a la taula del menjador i faig un altre glop de cervesa rància, tanco els ulls i aspiro el record inesborrable del sol tropical, les pintoresques barraques sota l'atapeït fullatge cantador ple de lloros i simis tafaners, les acolorides anècdotes d'un passat mític i les entranyables xerrades sota la borratxera de la chica. També recordo els mal de panxa, és clar!

Petit temps arrabassat a la mort



"La bala ya está en el cerebro; no puede hacerse que siga para siempre ni detenerla por encantamiento. Al final hará su trabajo y dejará el cráneo atrás, arrastrando su cola de cometa de memoria y esperanza, talento y amor hasta el interior del templo de mármol del banco. No se puede evitar eso. Pero Anders todavía puede ganar tiempo. Tiempo para que las sombras se alarguen sobre el césped, tiempo para que el perro atado ladre a la pelota que vuela, tiempo para que el chico del lado derecho se golpee el guante de béisbol negro de sudor y recite suavemente: 'haiga más, haiga más, haiga más” (Tobias Wolf, Una bala al cervell)

L'Anders pot guanyar temps, sí, i no un temps qualsevol, sinó un de preciós, un temps diminut de tan sols segons però que recorrerà tota la seva vida perquè serà un temps arrabassat a la mort. I no el perdrà preguntant-se qui li ha disparat; d'enemics se'n tenen tants quan ets el go-between de la Màfia novaiorquesa, que no arribaria a esbrinar-ho. De fet, l'orde l' hagués pogut donar el seu mateix capo, seria força habitual i l'Anders ja ho sabia des del començament. Era a la lletra petita del contracte no escrit.

Els nois del beisbol ja l'envolten encuriosits, però no alarmats. L'escena d'un home caigut a terra sagnant per alguna part del cos, la tenen ben vista. L'agonitzant encara percep paraules d'algun dels nens, potser el més agosarat, que s'hi ha ajupit i l'escorcolla les butxaques. Pasta, bala, paio, mort... els mots que resumeixen el dia a dia de la seva feina. El despullaran abans de cridar una ambulància. I serà tard. Trobaran la foto de les nenes, això sí que li agradaria mirar per última vegada. Però no sap com dir-ho, la bala s'ha carregat el tros de matèria gris on guardava el llenguatge. Encara hi ha pensament o representacions mentals per a ser més exactes, imatges o records de sensacions que es fan més puntuals, concentrats, aguts.

El poble engrogueït de blat. La pudor dels porcs a la granja. La boca carnosa i vermella de la Magui, riallera, estirada entre les canyes de blat de moro. El pare borratxo amb un ganivet de cuina a la mà. La capsa sota el llit amb la Magnum 44 -de Dirty Harry- que li va regalar el padrí. La mama ploranera sargint els mitjons que el nen gastava al futbol. El nadó pel-roig que mai va arribar a ser el seu germà, embotit a un petit taüt blanc llustrós. Els bàtecs del cor desbocat després d'executar el primer encàrrec. El padrí i ell mateix amb esmòquings, sabates blanques i un enorme somriure per la foto del casament. La panxa nua i brillant de suor de la Magui...

Unes sabates marrons brutes i massa reals que no són seves. Massa a prop del seu nas. Ara l'udol de l'ambulància i els nens que s'allunyen corrents. Algú li tanca els ulls suaument. Potser l'home que porta les sabates, l'home a qui esperava mentre mirava distret el partit de beisbol des del banc de marbre. Potser el mateix assassí. Ja no importa. L’Anders es deixa anar pel forat de la bala. S’ha acabat el petit temps guanyat a la mort.

Confessions d'un exorcista



Sabeu de sobres que Sant Agustí és el meu sant preferit, potser un dels més savis; la saviesa li ve de Déu, és clar, i de la brillant llum intel·lectual que el Senyor va voler regalar-li, però també d'una experiència de vida realment intensa. Així i tot, avui que sóc gairebé centenari, i amb la humilitat que cal al ratolí davant el lleó, puc assegurar-vos que la tesi agustiniana sobre el Mal com absència de Be, és absolutament errònia.


Després de setanta anys dedicat a recórrer el món empaitant el Maligne i extirpant tot tipus de dimonis de cossos innocents -o no tant- en nom de l'església romana, puc testimoniar la presència ben real i física del Mal. Vaig cremar-me els dits en tocar-lo, em va regirar l'estómac la seva pudor de sofre i excrements, fins i tot podia sentir el regust amarant de patiment i pecat dels endimoniats; encara em tornen en malsons els grunyits, els crits aguts, els insults irrepetibles que em perforaven las oïdes.

I el que he vist, ah, les coses que m'ha mostrat el Dolent! Inefables! Cossos torçant-se en posicions impossibles, expressions de rostres que no eren humanes i que de l'esgarrifança et feien perdre el sentit; he vist la pura destrucció, l'apocalipsi més sinistre als ulls dels posseïts. El Mal, estimades germanes, és pura presència!

I és ara, en canvi, ara que visc tan quiet, tal vell i ben guardat al vostre monestir, silencioses serves de Crist, devotes de la pobresa, ara que porto aquesta vida d'abstinència i solitud, que tot és no res, buit i carència, quan trobo la felicitat. No us escandalitzeu per les meves conclusions a les portes de la mort, estimades: això és el Paradís, cap altra cosa que l'absència d'Infern. I Déu? Ser o no-Ser? Presència o Absència? Aviat ho sabré.

A la meva mort



Com parlar-te i no mossegar-me la llengua
amb esmolades dents?
Com pensar-te i no sacrificar el seny
a l'altar del no-res?
Detesto el teu nom
desèrtic, vulgar
de consonants fortes
i ganyota buida
De què t'envaneixes?
Si res no comences
ni fas créixer,
tot l'acabes, talles
trunques, apagues
sense esperar el final de l'obra
-els aplaudiments-,
ni donar ocasió a una altra partida
el teu escac i mat és brutal
incoherent, traïdor
fins i tot poc elegant
com tu, lletja, mediocre
puta -et va cridar l'Oliver*-.
T'odio tant, com tu odies la vida
fals oasi del covard suïcida.
No te m'acostis
no em miris, no em toquis
no goses dir-me res
ja m'has robat bastant
lladre, violenta harpia.
Oblida't de mi
no vull figurar al tauler dels teus dies
fes com si hagués mort,
el tren ja ha partit
i jo romandré per sempre
d'aquest costat de la via.

poema del 2003 arran de la mort de la Jimena, estimada amiga
*personatge de «El lado oscuro del corazón», film d'Eliseo Subiela