Un relat d'adolescència (12/2/2021)

D'adolescent escrivia relats foscos, nostàlgics, un pèl extrems, plens d'això que tant ens fa patir en aquella època: el no saber. El no saber qui som, què volem, què s'espera de nosaltres, què ens falta per a omplir el forat existencial i ser feliços -amb el temps ens tornem una mica més savis i acceptem que no hi ha tal tapadora de forat, o una mica més rucs i pensem que sí que ho hem aconseguit: una parella, un fill, un cotxe, un pis a la platja... Però perdó, no era d'això que volia parlar sinó d'un relat d'aquells temps tan intempestius de l'adolescència.

Un relat que m'estimava força, potser perquè el protagonista era una mena d'alter ego. Ell, filòsof i tan bon flanêur com jo, coneixia molt bé la ciutat i els seus lúgubres racons, on rumiava tempestuosos pensaments, s'havia esquitxat les sabates amb massa rajoles fluixes o havia trepitjat milers de burilles que ell mateix havia llançat -encara que jo no fumava, això s'ha de dir-. El problema -ja sabem que sense conflicte no hi ha relat- era que els racons, les rajoles, les burilles, eren els mateixos un i un altre cop, repetits, repetides dia darrere dia fins a l'atipament. I el meu personatge n'estava fart de la rutina, que li pesava com un destí de ferro, inexorable, irrompible; anhelava l'alliberament -com jo acabar els estudis i marxar de casa-, alguna cosa a l'atzar que portés la nota boja i de color en tanta realitat predictible i grisa.

I un bon dia, es va trobar aquesta cosa atzarosa tan desitjada, un cop d'efecte de la contingència en forma de cotxe esportiu descapotable últim model que el va passar per sobre quan creuava un dels tan caminats carrers. El conte acaba amb l'home tot estirat, de bocaterrosa i amb un mig somriure -l' altra meitat no es veu perquè és a la galta oculta al toll de sang- agraït per la sorpresa trencadora i per fi alliberat de la rutina -i de la vida, ja que hi som-. Sí que era fosc jo d'adolescent! És que pensava suïcidar-me? Aconseguir la tan somniada llibertat encara que fora de la gàbia hi trobés la mort?

L'adolescència és una malaltia que es cura amb l'edat, per sort. Ja fa més de mig segle que escric; els relats, les històries, les novel·les han canviat, amb personatges cada vegada més vitals, moderats, aptes per a tota la família, contents de si mateixos i de les rutines que els ha imposat el destí. I això perquè jo també he canviat, és clar, he madurat, ja no crido desesperadament l'atzar que em desbarati la vida, tot al contrari, amb la parella, els fills, el cotxe, el pis a la platja... Crec que ja puc considerar-me una persona més sàvia... O més ruca?