La novel.la familiar

Jo no vaig néixer en un lloc sinó en un espai. De paraules i buits, de signes i silencis. En un discurs dels que parlaven molt a prop i dels que havien parlat lluny, des de l'origen. Vaig néixer al murmuri d'una àvia materna de dol, trista en constant espera. Als crits de guerra d'un avi desertor i uns tiets partisans amagats a la muntanya, salvatges. Vaig néixer als silencis d'una àvia paterna dura matriarca aferrada a la vida i, potser, als rènecs d'un avi desconegut que li feia de marit. Vaig néixer a les paraules dites i no dites de pare i mare que m'esperaven ansiosos endevinant-me el destí i fixant-me al relat amb un nom. No vaig néixer a un lloc sinó a la novel.la familiar, a la història que em precedeix i que seguiré escrivint fins a la mort.

The Scape (La cerca de la felicitat) de Dominic Savage

Dona jove, esposa i mare, bons ingressos i una llar més que confortable. Així comença la nova pel.lícula de Dominic Savage. Se'ns fa pensar que la protagonista hauria d'estar satisfeta, però, a poc a poc apareix l'angoixa i la dona suposadament feliç pren consciència del seu buit existencial.

La contingència d'un passeig desesperat per Londres li posarà un llibre a les mans, un llibre d'art que ens descobreix sis peces de tapisseria flamenca del segle XV conegudes com La Dame à la licorne -la dama i l'unicorn-. És sabut que cinc dels tapissos representen els cinc sentits, però i el sisè? La frase que acompanya el disseny d'aquest diu: «À mon seul désir» -al meu sol/únic desig-. Què vol dir això? Clau i tesi del film: el sisè sentit és el Desig, la percepció del qual hem perduda.

Una magistral Gemma Arterton de gestos subtils i un excel·lent Dominic Cooper com el marit perplex que lluita per entendre la dona que estima ens convoquen a reflexionar: si vivim plens d'objectes, activitats, relacions, fent el mateix dia darrera dia, com percebre el veritable Desig que ens mou? Cal fer-li un lloc, un buit, un temps per a què es manifesti, que la vida és curta i pel que sabem, no repetim.

El lligam de la mirada

Ay! subjecte subjectat per la mirada de l'altre

he estat tota la vida!

Blaus cels mediterranis

mars de maragda, embravits

prats groguencs de blat bressolant-se

negres lluent com el carbó maliciós

o marrons de terra fèrtil i esponjosa

no importa el color ni la forma

d'ull de bou o d'agulla

És allò altre, intangible força

fosca intenció desconeguda

intensitat d'una fam per mirar i ser mirat

és allò altre inefable però contundent

que m'ha enamorat d'homes i dones

que m'ha omplert d'odi o terror, o vergonya

que m'ha lligat a la vida

imatge darrere imatge

Ara, cec de vellesa i fatiga

finalment he sabut d'on ve aquesta dèria,

aquesta bogeria escòpica

desesperada cerca

d'una mirada instantània, atrapada molt d'hora

i extraviada per sempre més

Ara, que tan sols empaito les ombres

perdut en la foscor sense contorns

tancades les finestres del rostre de l'altre

és l'hora d'aclucar els ulls

i alliberar lligams.

Tan lluny tan a prop

He tornat...

He tornat al zero de l'eix cartesià,

al Big Bang de la meva humil i mínima existència.

No seuré la Bellesa sobre la falda per injuriar-la -com va fer el poeta maleït- perquè aquesta bellesa no fereix, no fa mal, és pura felicitat sense rituals ni escarafalls, un simple content d'ésser viu, delectació de saber-me aquí i ara, acaronant les espigues de bronze que es bressolen al vent.

He arribat al llac de garses blaves. Ja no existeix el molí, tampoc l'estany, ni els abeuradors de eternes vaques quietes. Només roman el sender polsegós enfilat a l'horitzó d'ocres i un mussol vigilant al costat del camí.

Des de la finestra, la lenta i bucòlica llunyania em fa caure, contemplativament.

N'hi ha tant, de camps oberts

tant de blat ondulant

i verdes alzines!

estos días azules

este sol de la infancia,

tot això em pertany

és el paisatge imaginat pel meu destí

hi he tornat per reclamar-lo

El meu lloc referencial, sosteniment del que sóc, nostàlgia del que fui.

Avui el cercle es tanca i puc albirar el que seré.

He tornat com qui reconeix el seu propi cementiri d'elefants,

la meca final d'aquesta extenuant peregrinació que és la vida.

(...inspirat en els versos trobats a la butxaca de Machado mort: «... estos días azules, este sol de la infancia...» i en la frase del poema de Joan Vinyoli, Tot és ara i res: «..em fan caure, contemplativament...»)

Hi havia una vegada un divan...

Hi havia una vegada a París un confortable divan que exercia al despatx d'un psicoanalista força reconegut. Amb un pedegree impecable, nebot preferit del sofà original de Freud, el nostre moble portava més d'un segle al servei de la psicoanàlisi. Havia canviat d'aspecte segons l'estil de cada època però conservant sempre un comportament correctíssim envers els pacients, entre els qual em trobava jo mateix.

Un dia, quan ja podíem considerar-nos casi amics, en arribar a sessió el divan ja no hi era. Al seu lloc n'hi havia un altre d'aspecte semblant però sense personalitat ni arbre genealògic. Sorprès i enfadat vaig refusar estirar-me sobre l'impostor demanant explicacions al meu analista. Així doncs vaig saber la inversemblant història.

Vet aquí que va aparèixer una nova pacient maca i seductora que commou l'antic sofà amb les seves queixes d'amor. Fart dels desencotres del desig, el divan va tramar una trobada entre la bella histèrica i un jove pacient obsessiu. La flamant parella, en total estat d'enamorament, va deixar l'anàlisi. Així doncs, ple de culpa i sentint-se traïdor a la pràctica, el divan va marxar no sense deixar una nota on deia que buscaria una nova feina en una consultora matrimonial