Jo no vaig néixer
en un lloc sinó en un espai. De paraules i buits, de signes i
silencis. En un discurs dels que parlaven molt a prop i dels que
havien parlat lluny, des de l'origen. Vaig néixer al murmuri d'una
àvia materna de dol, trista en constant espera. Als crits de guerra
d'un avi desertor i uns tiets partisans amagats a la muntanya,
salvatges. Vaig néixer als silencis d'una àvia paterna dura
matriarca aferrada a la vida i, potser, als rènecs d'un avi
desconegut que li feia de marit. Vaig néixer a les paraules dites i
no dites de pare i mare que m'esperaven ansiosos endevinant-me el
destí i fixant-me al relat amb un nom. No vaig néixer a un lloc
sinó a la novel.la familiar, a la història que em precedeix i que
seguiré escrivint fins a la mort.
dimecres, 13 de febrer de 2019
The Scape (La cerca de la felicitat) de Dominic Savage
Dona jove, esposa i
mare, bons ingressos i una llar més que confortable. Així comença
la nova pel.lícula de Dominic Savage. Se'ns fa pensar que la
protagonista hauria d'estar satisfeta, però, a poc a poc apareix
l'angoixa i la dona suposadament feliç pren consciència del seu
buit existencial.
La contingència
d'un passeig desesperat per Londres li posarà un llibre a les mans,
un llibre d'art que ens descobreix sis peces de tapisseria flamenca
del segle XV conegudes com La Dame à la licorne -la
dama i l'unicorn-. És sabut que cinc dels tapissos representen els
cinc sentits, però i el sisè? La frase que acompanya el disseny
d'aquest diu: «À mon seul désir» -al
meu sol/únic desig-. Què vol dir això? Clau i tesi del film: el
sisè sentit és el Desig, la percepció del qual hem perduda.
Una magistral Gemma Arterton de gestos subtils i un excel·lent
Dominic Cooper com el marit perplex que lluita per entendre la dona
que estima ens convoquen a reflexionar: si vivim plens d'objectes,
activitats, relacions, fent el mateix dia darrera dia, com percebre
el veritable Desig que ens mou? Cal fer-li un lloc, un buit, un temps
per a què es manifesti, que la vida és curta i pel que sabem, no
repetim.
divendres, 8 de febrer de 2019
El lligam de la mirada
Ay! subjecte subjectat per la mirada de l'altre
he estat tota la vida!
Blaus cels mediterranis
mars de maragda, embravits
prats groguencs de blat bressolant-se
negres lluent com el carbó maliciós
o marrons de terra fèrtil i esponjosa
no importa el color ni la forma
d'ull de bou o d'agulla
És allò altre, intangible força
fosca intenció desconeguda
intensitat d'una fam per mirar i ser mirat
és allò altre inefable però contundent
que m'ha enamorat d'homes i dones
que m'ha omplert d'odi o terror, o vergonya
que m'ha lligat a la vida
imatge darrere imatge
Ara, cec de vellesa i fatiga
finalment he sabut d'on ve aquesta dèria,
aquesta bogeria escòpica
desesperada cerca
d'una mirada instantània, atrapada molt d'hora
i extraviada per sempre més
Ara, que tan sols empaito les ombres
perdut en la foscor sense contorns
tancades les finestres del rostre de l'altre
és l'hora d'aclucar els ulls
i alliberar lligams.
Tan lluny tan a prop
He tornat...
He tornat al zero de
l'eix cartesià,
al Big Bang de la
meva humil i mínima existència.
No seuré la Bellesa
sobre la falda per injuriar-la -com va fer el poeta maleït- perquè
aquesta bellesa no fereix, no fa mal, és pura felicitat sense
rituals ni escarafalls, un simple content d'ésser viu, delectació
de saber-me aquí i ara, acaronant les espigues de bronze que es
bressolen al vent.
He arribat al llac de garses blaves. Ja no existeix el molí, tampoc
l'estany, ni els abeuradors de eternes vaques quietes. Només roman
el sender polsegós enfilat a l'horitzó d'ocres i un mussol vigilant
al costat del camí.
Des
de la finestra, la lenta i bucòlica llunyania em fa caure,
contemplativament.
N'hi ha tant, de camps oberts
tant de blat ondulant
i verdes alzines!
estos días
azules
este sol de la
infancia,
tot això em pertany
és el paisatge imaginat pel meu destí
hi he tornat per reclamar-lo
El meu lloc referencial, sosteniment del que sóc, nostàlgia del que
fui.
Avui el cercle es tanca i puc albirar el que seré.
He tornat com qui reconeix el seu propi cementiri d'elefants,
la meca final d'aquesta extenuant peregrinació que és la vida.
(...inspirat en els versos trobats a la butxaca de Machado mort: «... estos
días azules, este sol de la infancia...» i en la frase del poema
de Joan Vinyoli, Tot és ara i res: «..em fan caure,
contemplativament...»)
Hi havia una vegada un divan...
Hi havia una vegada
a París un confortable divan que exercia al despatx d'un
psicoanalista força reconegut. Amb un pedegree impecable,
nebot preferit del sofà original de Freud, el nostre moble portava
més d'un segle al servei de la psicoanàlisi. Havia canviat
d'aspecte segons l'estil de cada època però conservant sempre un
comportament correctíssim envers els pacients, entre els qual em
trobava jo mateix.
Un dia, quan ja
podíem considerar-nos casi amics, en arribar a sessió el divan ja
no hi era. Al seu lloc n'hi havia un altre d'aspecte semblant però
sense personalitat ni arbre genealògic. Sorprès i enfadat vaig
refusar estirar-me sobre l'impostor demanant explicacions al meu
analista. Així doncs vaig saber la inversemblant història.
Vet aquí que va
aparèixer una nova pacient maca i seductora que commou l'antic sofà
amb les seves queixes d'amor. Fart dels desencotres del desig, el
divan va tramar una trobada entre la bella histèrica i un jove
pacient obsessiu. La flamant parella, en total estat d'enamorament,
va deixar l'anàlisi. Així doncs, ple de culpa i sentint-se traïdor
a la pràctica, el divan va marxar no sense deixar una nota on deia
que buscaria una nova feina en una consultora matrimonial
Subscriure's a:
Missatges (Atom)