La càbala

Es va estar tota una hora buscant el mitjó vermell a l'habitació, la sala, la cuina. No res. Ell li havia enviat un whatsapp als deu minuts d'haver marxat.

Em falta un mitjó, troba'l si us plau, deia.

Un mitjó. Però com és possible calçar-se només un mitjó? L'altre peu va descalç?

Ell li truca. Que no, dona, tinc un mitjó meu i l'altre d'en Carles. El taronja.

Ella es queda de pedra. Taronja. Els mitjons taronges. Se sobte, es mareja, s'esvaeix. Déu meu, déu meu. Els seus preferits! I demà teniu partit de futbol, oi?

Sí, diu ell, capficat. Si en Carles no porta els taronges i jo els vermells, perdrem el partit, segur. És la nostra càbala des de l'institut, saps?

Ella desespera. Perdre el partir? El que perdràs és les dents, si en Carles ho sap! I jo seré una divorciada, amb una criatura i a l'atur!

Bé, jo tampoc ho tindré fàcil, diu ell. La Clara voldrà rentar-los avui perquè els porti demà, saps com és amb la neteja. Vaja, ja m'ha vist, ve cap a mi somrient i jo encara amb un mitjó de cada color.

Però, on ets? Pregunta ella amb un fill de veu.

Al cotxe, a la porta de casa.

Ella seu al terra tremolant, recolza l'esquena contra el llit, un calfred li recorre el cos. Se sent la porta d'entrada i la veueta de la nena. Mamà, ja som aquí...