La càbala

Es va estar tota una hora buscant el mitjó vermell a l'habitació, la sala, la cuina. No res. Ell li havia enviat un whatsapp als deu minuts d'haver marxat.

Em falta un mitjó, troba'l si us plau, deia.

Un mitjó. Però com és possible calçar-se només un mitjó? L'altre peu va descalç?

Ell li truca. Que no, dona, tinc un mitjó meu i l'altre d'en Carles. El taronja.

Ella es queda de pedra. Taronja. Els mitjons taronges. Se sobte, es mareja, s'esvaeix. Déu meu, déu meu. Els seus preferits! I demà teniu partit de futbol, oi?

Sí, diu ell, capficat. Si en Carles no porta els taronges i jo els vermells, perdrem el partit, segur. És la nostra càbala des de l'institut, saps?

Ella desespera. Perdre el partir? El que perdràs és les dents, si en Carles ho sap! I jo seré una divorciada, amb una criatura i a l'atur!

Bé, jo tampoc ho tindré fàcil, diu ell. La Clara voldrà rentar-los avui perquè els porti demà, saps com és amb la neteja. Vaja, ja m'ha vist, ve cap a mi somrient i jo encara amb un mitjó de cada color.

Però, on ets? Pregunta ella amb un fill de veu.

Al cotxe, a la porta de casa.

Ella seu al terra tremolant, recolza l'esquena contra el llit, un calfred li recorre el cos. Se sent la porta d'entrada i la veueta de la nena. Mamà, ja som aquí...

Les dues cares d'una boda

Aquesta vella fotografia sempre m'ha cridat l'atenció pel perfecte contrast dels personatges, si no conegués la història que hi ha darrere, pensaria que és una composició del fotògraf, però no, us juro que és autèntica i del tot casual. La pregunta que cal és què passava fora de la foto. Doncs que els pares es casaven! Després d'anys de festeig, finalment el guaperes rodamón havia atrapat la noieta tímida i casolana.

Aixi, mentre l'àvia del gran somriure guanyava una nora treballadora, seriosa, capaç de posar seny a la vida del seu fill, l'àvia de la ganyota trista perdia la filleta, la menor, la servicial, la més sacrificada. Fora de la foto era la festa, el xivarri, les rialles de parents i amics, especialment dels amics d'ell, que eren igual de calaveres i poca-soltes.

I fora de la foto, tot just al costat del fotògraf, era també l'únic avi, l'immigrant model que havia aixecat fortuna amb la suor del front i s'havia deixat la pell per educar la filla, una filla exemplar fins al moment de triar nuvi. Dret, capficat i meditabund, es mirava les dones, potser preguntant-se què els reservaria el destí a tots tres ara que els fills s'havien promès fins que la mort els separi.

Que com ho sé tot això, si jo encara no havia nascut? Ahhh! Misteris de la ficció!

El punctum olfactiu

Remenava paperassa dels calaixos quan cau a terra una fotografia, imatge cap avall. Llegeixo «Varanasi, 2017» i en donar-li la volta un munt de colors, olors, sorolls m'esclaten a la memòria. Em deixo omplir per les sensacions que afloren sobtadament tan vives com si hi fos ara mateix, asseguda a les escales als peus del Ganges.

Les coloraines dels vestits i tuls femenins serpentejant entre la multitud hipnotitzada pels rituals hinduistes al voltant del santon, la remor continua de les jaculatòries i lloances barrejada amb els mugits d'una vaca sagrada que fica el cap a la foto i mira encuriosida la lent de la càmera.

A l'altre cantó un noi d'ulls negres riallers ven votius florals i llumetes de pigments en pols i resines d'aromes exòtiques que seran llençats al riu abans que acabi la tarde. La fragància dels encens es combina amb el fum d'una graella improvisada on una anciana de somriure ple d'arruguetes rosteix blat de moro. Recordo la picor calenta de les espècies que untava a les panotxes.

Però hi ha un altre olor que impregna l'aire de d'escena. Al fons, fora de focus, un núvol de fum negre i espès es fa el veritable punctum de la fotografia: les fogueres del crematori.

La «chicha»

No sóc pas de cerveses però com que era l'únic que tenia a la nevera vaig empassar-me'n una llauna que portava anys caducada. L'agror que m'envaí com un àcid corrosiu em va empènyer en un flashback instantani a l'exuberant i verd -en aquell moment- Amazònia equatorial.

Asseguda per primer cop entre els indígenes achuar, a l'escalfor d'un foc que assecava i perfumava l'ambient amb fragàncies exòtiques desconegudes per a mi, rebia entre les mans un bol enganxós de chicha, la beguda de l'intercanvi, com diria l'antropòleg Malinowsky.

Iuca mossegada per les dones de la tribu en trobades rialleres, conservada en atuells de terrissa fresca i fermentada per la saliva -sí, ho sé, sona fastigós-; d'un blanc viscós familiar com la llet però d'una olor agra impossible, la chica passava d'un a l'altre lligant-nos en una amistat inversemblant.

Sec, nostàlgica, a la taula del menjador i faig un altre glop de cervesa rància, tanco els ulls i aspiro el record inesborrable del sol tropical, les pintoresques barraques sota l'atapeït fullatge cantador ple de lloros i simis tafaners, les acolorides anècdotes d'un passat mític i les entranyables xerrades sota la borratxera de la chica. També recordo els mal de panxa, és clar!

Petit temps arrabassat a la mort

"La bala ya está en el cerebro; no puede hacerse que siga para siempre ni detenerla por encantamiento. Al final hará su trabajo y dejará el cráneo atrás, arrastrando su cola de cometa de memoria y esperanza, talento y amor hasta el interior del templo de mármol del banco. No se puede evitar eso. Pero Anders todavía puede ganar tiempo. Tiempo para que las sombras se alarguen sobre el césped, tiempo para que el perro atado ladre a la pelota que vuela, tiempo para que el chico del lado derecho se golpee el guante de béisbol negro de sudor y recite suavemente: 'haiga más, haiga más, haiga más” (Tobias Wolf, Una bala al cervell)

L'Anders pot guanyar temps, sí, i no un temps qualsevol, sinó un de preciós, un temps diminut de tan sols segons però que recorrerà tota la seva vida perquè serà un temps arrabassat a la mort. I no el perdrà preguntant-se qui li ha disparat; d'enemics se'n tenen tants quan ets el go-between de la Màfia novaiorquesa, que no arribaria a esbrinar-ho. De fet, l'orde l' hagués pogut donar el seu mateix capo, seria força habitual i l'Anders ja ho sabia des del començament. Era a la lletra petita del contracte no escrit.

Els nois del beisbol ja l'envolten encuriosits, però no alarmats. L'escena d'un home caigut a terra sagnant per alguna part del cos, la tenen ben vista. L'agonitzant encara percep paraules d'algun dels nens, potser el més agosarat, que s'hi ha ajupit i l'escorcolla les butxaques. Pasta, bala, paio, mort... els mots que resumeixen el dia a dia de la seva feina. El despullaran abans de cridar una ambulància. I serà tard. Trobaran la foto de les nenes, això sí que li agradaria mirar per última vegada. Però no sap com dir-ho, la bala s'ha carregat el tros de matèria gris on guardava el llenguatge. Encara hi ha pensament o representacions mentals per a ser més exactes, imatges o records de sensacions que es fan més puntuals, concentrats, aguts.

El poble engrogueït de blat. La pudor dels porcs a la granja. La boca carnosa i vermella de la Magui, riallera, estirada entre les canyes de blat de moro. El pare borratxo amb un ganivet de cuina a la mà. La capsa sota el llit amb la Magnum 44 -de Dirty Harry- que li va regalar el padrí. La mama ploranera sargint els mitjons que el nen gastava al futbol. El nadó pel-roig que mai va arribar a ser el seu germà, embotit a un petit taüt blanc llustrós. Els bàtecs del cor desbocat després d'executar el primer encàrrec. El padrí i ell mateix amb esmòquings, sabates blanques i un enorme somriure per la foto del casament. La panxa nua i brillant de suor de la Magui...

Unes sabates marrons brutes i massa reals que no són seves. Massa a prop del seu nas. Ara l'udol de l'ambulància i els nens que s'allunyen corrents. Algú li tanca els ulls suaument. Potser l'home que porta les sabates, l'home a qui esperava mentre mirava distret el partit de beisbol des del banc de marbre. Potser el mateix assassí. Ja no importa. L’Anders es deixa anar pel forat de la bala. S’ha acabat el petit temps guanyat a la mort.

Confessions d'un exorcista

Sabeu de sobres que Sant Agustí és el meu sant preferit, potser un dels més savis; la saviesa li ve de Déu, és clar, i de la brillant llum intel·lectual que el Senyor va voler regalar-li, però també d'una experiència de vida realment intensa. Així i tot, avui que sóc gairebé centenari, i amb la humilitat que cal al ratolí davant el lleó, puc assegurar-vos que la tesi agustiniana sobre el Mal com absència de Be, és absolutament errònia.

Després de setanta anys dedicat a recórrer el món empaitant el Maligne i extirpant tot tipus de dimonis de cossos innocents -o no tant- en nom de l'església romana, puc testimoniar la presència ben real i física del Mal. Vaig cremar-me els dits en tocar-lo, em va regirar l'estómac la seva pudor de sofre i excrements, fins i tot podia sentir el regust amarant de patiment i pecat dels endimoniats; encara em tornen en malsons els grunyits, els crits aguts, els insults irrepetibles que em perforaven las oïdes.

I el que he vist, ah, les coses que m'ha mostrat el Dolent! Inefables! Cossos torçant-se en posicions impossibles, expressions de rostres que no eren humanes i que de l'esgarrifança et feien perdre el sentit; he vist la pura destrucció, l'apocalipsi més sinistre als ulls dels posseïts. El Mal, estimades germanes, és pura presència!

I és ara, en canvi, ara que visc tan quiet, tal vell i ben guardat al vostre monestir, silencioses serves de Crist, devotes de la pobresa, ara que porto aquesta vida d'abstinència i solitud, que tot és no res, buit i carència, quan trobo la felicitat. No us escandalitzeu per les meves conclusions a les portes de la mort, estimades: això és el Paradís, cap altra cosa que l'absència d'Infern. I Déu? Ser o no-Ser? Presència o Absència? Aviat ho sabré.

A la meva mort

Com parlar-te i no mossegar-me la llengua

amb esmolades dents?

Com pensar-te i no sacrificar el seny

a l'altar del no-res?

Detesto el teu nom

desèrtic, vulgar

de consonants fortes

i ganyota buida

De què t'envaneixes?

Si res no comences

ni fas créixer,

tot l'acabes, talles

trunques, apagues

sense esperar el final de l'obra

-els aplaudiments-,

ni donar ocasió a una altra partida

el teu escac i mat és brutal

incoherent, traïdor

fins i tot poc elegant

com tu, lletja, mediocre

puta -et va cridar l'Oliver*-.

T'odio tant, com tu odies la vida

fals oasi del covard suïcida.

No te m'acostis

no em miris, no em toquis

no goses dir-me res

ja m'has robat bastant

lladre, violenta harpia.

Oblida't de mi

no vull figurar al tauler dels teus dies

fes com si hagués mort,

el tren ja ha partit

i jo romandré per sempre

d'aquest costat de la via.

poema del 2003 arran de la mort de la Jimena, estimada amiga

*personatge de «El lado oscuro del corazón», film d'Eliseo Subiela

Biografia d'un ignot mediocre

El Senyor K ha mort. Avui 31 de gener de 2020 a les 17 hores, el seu cor ha deixat de bategar després de diversos intents per part del personal mèdic de reanimar-lo. Amb innumerables fractures i mig cos cremat, tenim indicis per pensar que el seu tràgic final no ha estat un accident.

Durant el temps que l'hem tingut internat aquí s'ha pogut saber per testimonis de familiars, companys de feina i el seu psiquiatra, el següent: el Senyor K va néixer el 31 de gener de 1968 als suburbis de la ciutat industrial F, en el si d'una família de classe mitjana, pare venedor d'assegurances i mare perruquera, a més de mestressa de casa. Cresqué junt a dues germanes menors i tots tres van estudiar en l'escola pública sense destacar en res. El Senyor K fou l'únic que acabà el batxillerat comercial mentre les germanes abandonaven els estudis per casar-se i migrar.

Ell va romandre a la casa paterna fins als 30 anys, ajudant en la venda d'assegurances i portant la comptabilitat de la perruqueria fins a trobar feina com auxiliar administratiu a una petita empresa del sector del plàstic, al centre de la ciutat esmentada. De llogater en un minúscul pis a prop de la feina, no tenim constància que hagi fet res més que treballar i visitar els pares un cop al mes. Després de 15 anys a l'empresa, el van ascendir a assistent del cap de compres per la qual cosa hagué de canviar de departament i de planta, al mateix edifici.

Entre els nous companys va conèixer la que seria la seva dona, la Senyora K, amb qui convisqué des del 2012 fins la mort d'aquesta fa dos anys, per càncer d'origen incert. No hi ha fills. El Senyor K va enfonsar-se en una severa depressió que el portaria a diversos internaments en la clínica psiquiàtrica R, i una baixa laboral indefinida.

Fa una setmana, havent notat una lleu milloria, el seu psiquiatra aprofità que s'apropava l'aniversari del Senyor K, per regalar-li un llibre sobre els esdeveniments de la revolució del 68 i li va proposar com a exercici terapèutic que escrigués una petita autobiografia recordant els fets més «revolucionaris» de la seva pròpia vida.

El personal de la clínica explica que el Senyor K va tancar-se a l'habitació durant tres dies, davant un full en blanc amb un bolígraf a la ma i la mirada perduda. Quan li preguntaven què feia, ell contestava que escrivia la seva autobiografia. L'únic que es llegeix al paper es la nota que considerem com a prova número 1. Diu: «el meu final revolucionari».

La desconeguda

Ai, Marieta, Marieta! Vuitanta anys de casats i mai no m'ho havies dit. Com és possible, però com és possible!? Una història d'amor sense fissures, Marieta. Tants poemes dedicats a tu, mai he tingut ulls ni metàfores per a una altra. Des que vam fugir de casa amb la criatureta nascuda morta i la mare que no et volia, tant patiment, tanta duresa la vida de pagès, ho recordes? La nostra història, la més trista de totes.

No, tu ja no recordes res. Refugiada en la malaltia de l'oblit i mirant-me amb aquest somriu entremaliat. Què t'ha faltat, Marieta? T'ho he donat tot; vam començar de zero a la ciutat, mai vas haver de treballar, tu. Era jo qui, feina rere feina, anava procurant pels dos. Només calia que demanessis i jo t’ho oferia, no has tingut joies i vestits? Tan sols esperava un plat de llenties calentes quan tornava a casa. Anhelós per jeure al teu costat cada nit amb la mateixa passió de la primera vegada, te'n recordes, Marieta? Un parell d'adolescents que no sabien més que mirar-se i desitjar-se entre les espigues de blat...I ara aquestes cartes!

I la nova dèria d'entaforar-ho tot als racons més insòlits!... i què faig jo obrint aquesta capsa?... Però, quan? com? Qui?... No dius res?... Què balbuceges, ara?... Rius?... T'has rigut de mi amb ell? Ai, Marieta, com pots trencar-me el cor als noranta-sis anys? Que em vols matar, dona? Qui et cuidarà quan jo no hi sigui? Saps que els nebots t'enviaran a una residència sense miraments? Qui t'escriurà poemes d'amor, allà?

El Josep té raó, tots amaguem un costat fosc impossible de conèixer. Però tu no, estimada! Si jo podia llegir-te de cap a peus! Si no tenies secrets per a mi, una noia tan senzilla, tan plana, tan ignorant. Com el vas conèixer? Segur que et va seduir, què t'oferí que no tinguessis amb mi, dona? Diga'm-ho! Què?... Que vols que canviï de canal, un got d'aigua? Ja no t'assabentes de res, oi? I què faig jo sense ningú que m'expliqui qui ets tu de veritat? He estat cec, enamorat sense veure res.

Digues, Marieta: t'he fet feliç, jo?... Sí?... Dius que sí? Fas una rialla i em mires amb els ulls blaus infantils de noieta de poble, d'anciana sense memòria. Que vols més aigua? Espera, espera un moment que ja hi vaig jo.

Somniarà... amb ovelles elèctriques?

                                                                             (petit homenatge al gran Philip K.Dick)

Set del matí. La Montse obre els ulls i mira el coixí buit al seu costat. Parpelleja unes quantes vegades i s'aixeca sense remolejar. De camí cap a la dutxa, omple el plat del gat que apareix corrent amb la cua alçada. En acabat de vestir-se, agafa la llista de la compra i el carret. A l'ascensor troba el veí del tercer, intercanvien un parell de frases fetes. També amb el porter, la Montse sempre amable i somrient.

Al mercat va a les parades de costum però pren alguns articles especials pel sopar d'aquesta nit, ja que per fi regressa el Víctor després d'una setmana sencera al Congrés de Robòtica, a Houston. Saluda un parell de coneguts i torna a casa sense desviar-se'n. Desa la compra i truca la residència per avisar que hi serà en vint minuts.

La sogra l'espera ansiosa. Infermeres i recepcionista la tracten amb cordialitat, la Montse sempre simpàtica i propera. S'escolta l'anciana amb empatia fins l'hora d'esmorzar que aprofita per anar-se'n. Promet que hi tornarà amb el Víctor demà dissabte i si està solejat, la trauran a fer un tomb per la platja. Sap que la dona se l'estima força i confia en ella.

Abans d'arribar a casa passa pel banc a fer uns pagaments i per l'oficina de Correus. El gat la rep zigzaguejant entre les seves cames, obre la boca mirant-la, però no surt cap miol. La Montse busca unes bateries noves i les hi reemplaça.

S'hi posa amb la neteja, canvia els llençols, passa l'aspirador, fa la bugada i dedica una estona a les plantes del balcó. Mirada panoràmica a tot el pis, el troba perfecte. Sona el mòbil. El Víctor és a l'avió, arribarà en un parell d'hores. Comença a preparar el sopar, para la taula amb flors naturals i espelmes. Musiqueta suau i quan tot està enllestit, seu al sofà al costat del gat adormit.

El marit no triga en aparèixer, li dona un ram de roses vermelles i la besa apassionadament. Sopa amb delit explicant anècdotes del Congrés. Serà el primer en dutxar-se mentre la Montse renta els plats. Després li toca a ella, acaba amb un toc de perfum -el Gucci que l'havia portat el seu home de Bombai l'any passat- i estrena llenceria eròtica. Ell l'espera al llit despullat, amb el mòbil a la mà. El deixa a un costat i se la mira de cap a peus. Té una dona preciosa. Sexe intens i creatiu, al marit li agrada provar noves postures.

Jeuen abraçats fins que l'home ronca satisfet. Aleshores, ella se'n separa, i al seu costat del llit fa tres respiracions profundes amb els ulls tancats. Repassa tot el que ha fet durant el dia, troba que ha estat be. Demà s'aixecarà una hora més tard per estalviar energia. Prem el botonet darrere el lòbul de l'orella esquerra i s'apaga.

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure III, Òmnium Eixample, Bcn, 2020, pàg. 44

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2020/07/21112507/Recull-de-relats-ViureEscriure-3.pdf

 

Tres veus per un sol virus

                                                                                                           (en temps del covid-19)

Virus amb corona, my balls! Què es creu un rei, el paio aquest? Ni corona ni hòsties! A mi ningú no em tanca al case, que sóc un ser lliure i faig el que em surt dels pebrots, que si hi ha un rei, en sóc jo, el rei! El rei del Regaetton! El papi chulo més titerito de tots. I a més mi yale m'espera! A veure si ara hauré de deixar-la sola amb tants quinquis al seu voltant, amb el culet més bonic del món que té i amb les ganes de bellaquear que tinc jo... Guaita, que ara mateix això sembla una ciutat fantasma! On són tots? Seran covards! En seriu està tothom confinat? Ni els paios del meu combo al carrer? Només la pasma donant voltes, millor em guardo be la paca dins el pantaló, no vagi a ser que acabi a la trena un cangri com jo! I si el virus aquest se m'acosta, ja sabré com frontear-lo, que per això em diuen l'insecto Joe...Però millor que la pasma no em vegi jaguear per aquí, fotem el camp dissimuladament, bebé!

....

-És el col·lapse borsari! Se'ns va en orris l'economia! Ho veus o què! Ja m'ha trucat en Jean-Pierre per preguntar què havia de fer amb les accions de La Margarida, han caigut un deu per cent, em sents? Un deu per cent! Què fem? Hem de postergar la venda! És una bogeria tot plegat! Com es pot aturar un país per uns quants morts, si per la grip estacional en moren molts més cada any! Què cony és això del coronavirus! Segur que s'ho han inventat els xinesos per quedar-se amb les accions de les seves empreses arreu del món, ja ho deien al Club... Com vols que em calmi, si els rucs que tenim al Parlament estan fent el que volen, han oblidat qui mana aquí, ens empenyeran a la ruïna, Ignasi! Por favor!... On ets ara? A la Zarzuela? Que has vist al Felip? I què diu?... Ai, mare de Déu, Senyor! Has de parlar amb en Pedrito, sí, veure'l en privat i pressionar-lo obertament, Ignasi, no esperis més que avui ja ha reculat i ha dit que tancaran també les perruqueries! I jo que tenia cita per demà, por favor! On anirem a parar!!...

....

La Dolors diu que lo president ho tancarà tot, que no els deixarà venir, tancament de fronteres, l'anomena... però jo no m'ho crec això, ja veuràs com demà es fa una cua de cotxes a la carretera i se'ns omple lo poble de pixapins. I no vindran sols, no què va, portaran los amiguets i a més, lo maleït virus també! Si aquí som quatre gats que vivim com confinats tot l'any, quedar-nos a casa no és un problema, tenim la televisió per satèl·lit, tenim Neflix i els jocs de cartes, l'hort que ens dona el menjar, les cabres, les vaques, les gallines, no necessitem ni sortir al súper mercat. Però ells sí que aniran al súper de la Sió i lo saquejaran tot i vinga barbacoes i festetes i la música aquella que sona com una rentadora espatllada bum bum bum i a pixar-se les birres per tot arreu. Lo agutzil hauria de tancar l'entrada del poble, amb els tractors si cal, que girin cua i tornin a la ciutat gris i contaminada on són tots els virus. Aquí som sans i forts, ni tan sols tenim xinos, que ens deixin em pau, coi!

Glossari regaettoneà

frontear: actuar o parlar davant els altres des d'un sentiment de superioritat

insecto: tio hàbil, reeixit, valent

el case: caseriu, grup de cases humils

titerito: murri, sagaç, astut

combo: el grup d'amics

cangri: home fort, líder, que crida l'atenció de les dones (yales)

bellaqueo: joc sexual

paca: feix de diners

janguear: de hanging out, passejar, passar l'estona

papi chulo: xulo

bebé

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure III, Òmnium Eixample, Bcn, 2020, pàg. 43

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2020/07/21112507/Recull-de-relats-ViureEscriure-3.pdf

 

Un Bouvillenc mès

Va arribar a aquest petit poble verd groguenc i assolellat de província, fugint de París. Fugint, potser, d'una feina rutinària o d'una mare castradora, potser d'una parella amb qui ja no li feia goig de compartir el llit. O simplement de la grisor urbana, el soroll de milions d'ànimes que s'arrosseguen per carrers contaminats o si més no per la insidiosa i constant pluja parisenca. No ho sabem amb certesa.

L'hem acceptat a força de veure'l cada tarda a la mateixa tauleta de marbre blanc, al costat de la finestra en el nostre bar de tota la vida. Solitari i meditatiu, escrivint en una llibreta o llegint algun llibre vell, aixecant els ulls cada tant per deixar-los perdre's al blau del cel o el verd dels camps que ens envolten.

No sabem a què es dedica, no diu més que el necessari i si algú s'atreveix a donar-li conversa, aviat

ho deixa córrer davant les seves respostes lacòniques i monosil·làbiques. És més un escoltar i un assentir que no pas un compartir res de les seves opinions. Al començament ens feia curiositat però ja no, aquí ens acostumem a tot i respectem les diverses maneres de ser.

Divendres passat, tanmateix, ens va sorprendre. Jugàvem dòmino a la taula gran fent una mica de xivarri, quan es va aixecar lentament i lliscant cap a la porta, se’ns va apropar, en lloc del quotidià bona nit acompanyat pel moviment del cap, s'aturà un moment, ens va dirigir una mirada carregada de qui sap quines tristeses i digué: «plourà a Bouville». El vam seguir amb la mirada fins que desaparegué darrere el finestral. Vam explorar el cel tots alhora, ens miràrem els uns als altres sense cap expressió i vam seguir jugant. La vida continua a pesar de fugides, nostàlgies i pluges.

("...Demà plourà a Bouville..." frase final de La Nàusea, Sartre) 

Paratge cec

El tiet Joan baixava els dematins des de la casa fins al riu, a poc a poc però amb la seguretat de qui coneix cada pedra del camí. Estirava els braços a banda i banda per palpar els arbres que potser tenien cadascú el seu nom particular i xiulava els gossos del mas veí perquè bordessin un salut. Respirava profund l'aire blau de començament d'hivern i girava la cara cap al sol tebi que es colava entre el fullatge bressolat pel vent.

En arribar a l'últim revolt del camí, avançava l'orella dreta i somreia en sentir el xiuxiueig de l'aigua que serpentejava pel rierol i la dringadissa de les petites cascades que es formaven als còdols. Tot seguit ensumava l'aire buscant de reconèixer les flors de lavanda entre l'herba salvatge, sabia doncs que era a prop del seu indret preferit, on seia a gaudir de la vida.

D'això fa cinquanta anys. Ara, el tiet ja no pot caminar ni surt de casa; tanmateix, cada matí, quan demana que el portin davant el finestral, se'ns escapa cec i content pel seu antic recorregut, on encara no s'ha instal·lat la pròspera industria pelletera que ens dona treball a tots. L'envejo.

Els oblidats diumenges inoblidables

                                                                                                  Pels meus pares...

 

 

Vet aquí que estic fent classes per aprendre a conduir. Sí, sóc de les persones que sempre arriben tard a tot, ho sé. Però això és una altra història, i força feixuga, per cert. El que volia explicar és que després de estudiar a consciència el manual que indica com s'ha d'agafar el volant d'un cotxe, doncs vaig i ho faig malament. Eps! Salta el professor. Em demana aparcar el Mini groc de l'autoescola a la cantonada i que torni a fer el gir. Gira que gira a dreta i esquerra fins que, sense adonar-me'n... Eps! L'home em sorprèn i senyala. Ara sí que em miro, però el que veig no sóc jo, no són els meus braços ni les meves mans agafant el volant d'una manera absurda.

Són braços i mans del pare... Silenci. Perplexitat. El temps que s'atura i jo que em miro el professor com si fos el meu psicoanalista, amb els ulls esbatanats. Mare de Déu i beneït Sigmund! Tants anys de divan i resulta que la clau per obrir el bagul dels records inconscients era aquesta circumferència folrada de pell que transmet la direcció a les rodes d'un automòbil.

Llavors, torno a ser la nena bellugadissa i riallera de diumenge, i el pare que condueix, jove i atractiu, i amb cabells al cap... i negres! Texans, bambes, samarreta blanca ajustada als músculs del pit , sense panxa i la cigarreta que penja dels llavis. Un James Dean d'anar per casa, canta i explica històries inventades que escolto bocabadada, crèdula, enamorada. El meu pare. Que condueix. Un diumenge qualsevol. Tots els diumenges de la meva vida petita.

Ara sé que agafava el volant malament. Eps! Però no m'importa. On anàvem? A casa de l'àvia que ens esperava amb les tallarines bullent? O cap a la platja on la mare ja hi era perquè s'aixecava més d'hora? Com ens agradava remolejar al pare i a mi! O potser a cal tiet que acabava de fer-se pare i em regalava un cosí tot rodonet i endormiscat entre el meus bracets tremolosos? Tampoc no importa. Ara, cada classe de conducció és una festa de diumenge inoblidable, de diumenges llargament oblidats. I jo espero ser tan bona conductora com el pare. 

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure III, Òmnium Eixample, Bcn, 2020, pàg. 46

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2020/07/21112507/Recull-de-relats-ViureEscriure-3.pdf

 

Deu records a l'atzar...

.....

Recordo alguns vespres a la platja, al restaurant del pare, quan tothom havia marxat, seiem de cara al mar mentre l'ajudava a pelar patates en un silenci d'onades i sorra...

Recordo que jugàvem al mig del carrer i ningú no s'enfadava...

Recordo la primera vegada que vaig desobeir els pares als 8 o 9 anys. Vaig anar-me'n darrere el meu cosí i es seu amic Antonio, un adolescent alt i ros de qui estava profundament enamorada.

Recordo la lluna plena, gegantina i groguenca que ens il·luminava el camí de tornada a la casa rural. Caminàvem ràpid, del bracet de la mare, cantant i rient fort, només per por de les umbres bellugadisses.

Recordo una tarda escrivint al balcó de l'hotel Alka a la vora del Ganges. De sobte, més enllà de les barcasses lligades a les escales, passa surant un cadàver...

Recordo un partit d'escacs a l'hotel de la selva, ell i jo sols, la resta de companys feia estona que s'havien anat a dormir, la calor, l'alcohol, la música suau... vam acabar fent taules al seu llit...

Recordo el foradet a la camisa blanca del profe de Filosofia. Jo fantasiava amb ficar-hi el dit.

Recordo que, d'adolescent, vaig comprendre què volia dir «èxtasi» escoltant la Clare Torry quan vocalitzava The great Gig in the sky, de Pink Floyd, amb l'orella enganxada a l'enorme alta veu del menjador

Recordo el coulant au chocolat que vaig gaudir al Café de Flore, al Boulevard de Saint Germain. També les fotos de Sarte i Beauvoir, és clar... però una mica menys...

Recordo el parlament final de Blade Runner, quan Roy Batty, el replicant perfecte, amb un colom blanc entre les mans, recita a un Harrison Ford estupefacte, les meravelles que, per ser un ésser humà, ell mai no podrà experimentar. I acaba dient: «...Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.» Abaixa el cap com apagant-se i el colom s'escapa volant. Un dels finals més bells de la història del cine.

(a l'estil de I Remember, de Joe Brainard)

Confessions d'una samarreta

Silenci i foscor. Immòbil aspiro l'oloreta del suavitzant que omple l'armari i em deixo anar imaginant el moment de ser l'escollida. Encara recordo ben bé l'infernal tempesta d'aigua i sabó que ens barreja a totes en una orgia macabra de roba bruta. Ara, tanmateix, tot és quietud a la meva pila tova de samarretes ben plegades.

M'arriben sorollets de l'habitació, potser avui és el meu dia. Em poso ansiosa per tornar a sentir l'escalfor del seu cos. Quan llisco suaument pel tors nu i m'estrenyo als braços musculosos és la glòria. Cobro vida amb els bàtecs del seu cor i els pèls de les aixelles em fan pessigolles.

M'encanta passejar pels carrers assolellats o quan sortim a la nit i em protegeix amb una jaqueta aspra, una mica salvatge. Però he de confessar que la felicitat plena se'm dona quan em tria per a córrer al dematí. Comencem a poc a poc, la calor va pujant i m'excita aquella olor tan seva. Tirem cap amunt, les pulsacions es fan ensordidores, m'agafo com puc al seu pit marejada de feromones i xopa de suor. Arribem junts al clímax de la muntanya.

Després, enamorada, no vull soltar-me'n quan tornem a casa i em llança al cistell, purgatori previ a la rentadora dantesca. Aquí només cal patir i esperar que el cicle recomenci.