Ombra, de Zhang Yimou

Què és la vida si no una continua dansa-baralla entre el ying i el yang?

L’histrionisme del kabuki i la tragèdia shakespeariana sostenen aquesta nova meravella de Yimou.

La veritat i la mentida, la llum i les ombres, el femení i el masculí, la màscara i el Real que s’hi amaga. Joc de semblants que no acaba mai, un darrere l’altre en una història sense fi. Les estratègies i el ridícul del poder. Venjança, promeses, honor, orgull, astúcia, nostàlgia de l’origen, no falta res en aquest magnífic espectacle visual, plaer de les formes i sons, la pluja constant i la cítara que al.lucinen, per moments rasant el sublim.

Què trobarà la Dama que corre -i que no és la Dame de l’Amor Cortès- quan s’obrin les portes? L’amor o la mort? La veritat o la impostura? Potser no n’hi ha tanta, de diferència, només un petit matis de perspectiva.

Sóc qui escric... i què més?

Qui escric

Qui sóc? No sé qui sóc. Sé qui no sóc: tots els altres que no sóc, tots els altres que no, tots els altres, tots. No. Però es que algú sap qui és, tret de Yahveh? Sé què sóc: mot i cos, sóc. I quan: ara, i on: aquí, sóc. I com: foc i roc, molt i poc, sóc. Però qui, qui sap qui? Jo no. Sóc, això sí; i escric. Què? Per què? Escric? Perquè no sé qui sóc. Quan escric sí, sí sé qui sóc, però en separar-se de mi, l'escrit, de qui, de mi, torno al no sé qui, sóc. Sóc fora de l'escrit? No sé. Però escric doncs sóc. Qui? Qui escric. I prou.

I què més?

Escric per mancança, falta i forat. Escric per no saber i no voler saber, encara que ho desitjo. Escric perquè no en tinc prou, amb el nom, però tampoc amb la cosa. Escric perquè enyoro una lletra, una, que he perduda quan era petita, o me l’han robada. L’anhel de retrobar-la m’empeny. Escric per lleugeresa, volubilitat. Perquè no m’he inscrit al món, alguna cosa va fallar i no sóc a la llista. Escric per tenir pes, arrels, empremta. Perquè hi ha el temps que bufa, vola i m’arrossega. Escric perquè vull romandre. Escric per defecte, insignificança, poca cosa. Perquè només puc amb un cos i en voldria millers. Escric per excés, perquè em desborda la ignorància, la voluptat, les preguntes. Escric perquè fa mal, perquè fa por, perquè hi ha gana i solitud. Escric perquè la pluja em llisca la memòria i sóc a la intempèrie. Escric perquè em fa ser altres i en ser menys jo, sóc més mi. Escric per tornar als jocs i les rialles. Escric per dilatar les fronteres, per portar les paraules a les vores del llenguatge i llançar-me'n, alliberada. Escric perquè la pàgina en blanc em crida i em tempta, és mirall i camí. Perquè la pàgina escrita es escut i aixopluc, vestit, destí. Escric perquè no i perquè sí.

Pendents

Quant de temps tinc? Per emblanquir els cabells i arrugar la pell de les mans, tibant; per acabar aquesta ampolla; per podar els arbres; caminar fins al capvespre; tenir un fill, posar-li nom; escriure aquest poema; somniar el pare mort; deixar truncada una partida d’escacs; vestir-me i desvestir-me per la festa? Quant de temps tinc? Per a fer-te l’amor i dormir després, sadollada; nedar al petit llac; escalar la muntanya i ferir-m’hi els dits; menjar aquesta poma; plorar a l’espatlla d’un amic; llegir les últimes pàgines; viatjar en bus, perdre’m als carrers buits? Quant de temps tinc? Per passejar el gos; anar al cinema; muntar en bicicleta; rentar-me les dents? Necessito saber-ho. No suporto deixar coses pendents.

(poema del 2003 arran d’una mort inesperada, traduït i convertit en prosa poètica)

Paisatges subjectius

Els núvols de cotó blanc, esponjosos, surant un cel blau fosforescent; el mar divisat des de la copa dels eucaliptus, difuminat i sense contorns com una foto antiga; aquests arbres gegantins, dansaires i olorosos companys de jocs; les hamaques paraguaianes que en penjàvem sota i on passàvem les sufocants migdiades perduts dins exòtics mons literaris; els passejos pels carrers ombrívols encara sense pavimentar; el sorollet de les petjades sobre la grava d’aquests camins i dels insectes voladors estrafolaris que ens feien fugir sacsejant braços i mans com marionetes espantades; la platja semisalvatge sota els penya-segats i les coves entre roques que ens amagaven quan els jocs eren clandestins; els crancs curiosos senyalant-nos amb les pinces en alt i l’esfera de foc que es fonia cada vespre al mercuri líquid d’un mar silenciós i en espera, tornant-lo incandescent; la lluna immensa, límpida que s’abocava a mirar-nos sols quan l’incendi minvava…Així podria començar una llista casi infinita de vivències infantils als paisatges subjectius de Miramar, experiències que han fet d’aquest petit poble d’estiueig, el meu indefectible lloc al món. 

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure II, Òmnium Eixample, Bcn, 2019, pàg. 39

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2019/11/26112325/Viure-Escriure-II-recuII-de-relats.pdf

*traduït a l'eslovè per Andrej Rot, publicat i llegit al programa de radio Spletna Revija, 11/01/2020

https://www.kud-kdo.si/dedkov-kokosnjak-in-se-dve-zgodbi/

 

Històries al pati de l'avi o la gallina sense cap

Al pati de l'avi hi havia un galliner construït sota la figuera. Tant el gall com el seu harem de gallines eren de plomatge marró excepte una, una pobra gallina blanca, seca i maldestre. Qui pensi que la discriminació pel color és només un comportament humà, s'equivoca. Les aus fosques es dedicaven a torturar la diferent sempre que podien.

Per això, l'avi havia dividit el galliner en tres espais que es comunicaven per un forat quadrat a les parets contigües i que podia ser tancat amb unes comportes de fusta. La blanca hi romania separada i tota sola fins a que un parell de néts entremaliats obria les portetes per deixar passar les gallines racistes. Qui pensi que els infants no poden ser qualificats de cruels, també s'equivoca. Aquests dos petits perversos miraven fascinats la brutal escena que ells mateixos provocaven.

L'avi, fart d'haver de salvar l'au discriminada i empaitar els murris amb el cinturó, un bon dia, aparegué amb una destral de cuina, agafà la gallina pel coll i sostenint-la contra el tronc de la figuera, descarregà la guillotina fent saltar cap i cresta pels aires mentre la resta del cos va llançar-se a córrer uns quants passos encara abans que l'abandonés l'ànima gallinàcia. Qui pensi que això no és possible i que un cos sense cap ha de caure rotund, torna a equivocar-se. Els nens van quedar petrificats davant la visió apocalíptica que els inculpava i després de ser obligats a menjar-se el brou com a part del merescut castic van passar uns quants dies amb mal de panxa i malsons.

Al pati de l'avi, durant la infantesa, si hi ha coses per contar! Si el galliner fos la societat i les gallines els seus individus, els dos dolentots potser serien polítics instigadors i sense escrúpols. Però per sort, el temps, la maduresa i la saviesa de l'avi els va convertir en adults impecables, de fet avui pertanyen a ongs d'inclusió social i pro-animalistes. Qui pensi que la gent no canvia, aquí en té un contra-exemple. Això sí, algunes nits, encara em desperto aterrida escapant de la gallina fantasmal que m'empaita sense cap i amb la destral sota l'ala. 

 

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure II, Òmnium Eixample, Bcn, 2019, pàg. 38.

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2019/11/26112325/Viure-Escriure-II-recuII-de-relats.pdf

*traduït a l'eslovè per Andrej Rot, publicat i llegit al programa de radio Spletna Revija, 11/01/2020

https://www.kud-kdo.si/dedkov-kokosnjak-in-se-dve-zgodbi/

 

Divendres a les cinc de la tarda

Sota un diluït sol de gener, els carrers de la ciutat s'omplen de vehicles de tota mena impacients per arribar a la llar. Som en divendres a les cinc de la tarda. L'aire gelat fa olor de llibertat i la sensació que la vida recomença després de tota una setmana de deures socials i laborals, s'escampa com un virus que contagia el somriure.

L'energia vital que ja no teníem ens puja qui sap des d'on i en sortir de la feina trobem que encara tenim ganes d'anar al gimnàs, de caminar pel Passeig de Gràcia fent petar la targeta de crèdit o de sortir de tapes i birres amb els amics.

Potser una secretària posa clau al calaix on guarda l'agenda del cap, mentre aquest puja al cotxe ansiós per recollir la família i enfilar cap a la muntanya, ben lluny del despatx. Un empleat públic promet capbussar-se al sofà i no deixar el control remot fins al sopar o una dona de fer feines camina atabalada cap al super abans d'agafar el tren. Un petit surt embogit i cridaner d'escola mentre la mestra truca la cangur abans de proposar una nit romàntica al marit...I jo? Al taller d'escriptura parlant sobre l'alienació capitalista a la qual hem d'agrair aquesta particular il.lusió de viure dels divendres a les cinc de la tarda.

Amor escolar

Sempre en americana de tweed amb algun foradet a la camisa blanca, creua el pati a gambades ràpides, distret amb un cel ple de núvols i jo temo que caigui en algun sot, replicant el seu col·lega Tales de Milet. Alt, atlètic i força atractívol, contradient el model de qui es dedica més al pensament que no pas al cos, em saluda somrient, a mi que me'l miro amb el novell desig de la pubertat des de la finestra de l'aula.

Difícil trobar els seus ullets blaus darrera les ulleres quadrades de pasta i vidres gruixuts, més encara quan desapareixen sota els abundants cabells color mel, esbullats per la brisa matinal. M'enamora el gest que intenta lentament tornar a endreçar-los. Una veu viril, tan profunda i seductora com llurs idees, no acaba d'amagar la timidesa i el pudor inherents al seu estatus de fill d'immigrants eslaus, mal avinguts a la picaresca local. Em trasbalsen les seves “o” arrodonides pels llavis carnosos que imagino suaus com el vellut i les “u” que allarga com un petó sense acabar. De fet, quan parla m'hipnotitza.

Cada migdia després de classes l’espero a la sortida amb alguna pregunta filosòfica i ell, estoic, m’escolta seriós tot sabent que no és més que un subterfugi per retenir-lo una mica més mentre els meus companys fan bromes des de l’autobús. 

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure II, Òmnium Eixample, Bcn, 2019, pàg. 40 "El profe".

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2019/11/26112325/Viure-Escriure-II-recuII-de-relats.pdf

 

*traduït a l'eslovè per Andrej Rot, publicat i llegit al programa de radio Spletna Revija, 11/01/2020

https://www.kud-kdo.si/dedkov-kokosnjak-in-se-dve-zgodbi/

Arribar a un altre món

Després de rasar durant hores les copes d'arbres gegantins, l'avioneta bimotor aterra a Kapawi, una de les últimes comunitats achuar que resten a l'Amazònia. La pista sembla un prim i absurd passadís perdut entre l'exuberant vegetació, des d'on s'apropen corrent nens i nenes de panxa inflada i peus descalços. Quan s'aturen hèlix i grinyols, per fi ens obren les portelles i baixem agafant-nos les lumbars. Els nens més gosats s'arremolinen al nostre voltant, plens de mocs i riures per furgar dins les butxaques en busca de llaminadures. Unes poques dones tímides ens ofereixen un pot amb la beguda espessa i blanquinosa que diuen chicha -i que no beurem de cap manera-, mentre els homes miren d'esma des de l'hamaca sense moure més que una mà, no pas per saludar-nos sinó per espantar els mosquits. De seguida enfilem un darrera l'altre per un corriol cap a la canoa que ens portarà a l'hotel, a través d'un riu marronós ple de piranyes i caimans. Els simis burlaners penjats de les branques a la vora del riu son els últims en donar-nos la benvinguda.

(Kapawi, 2001)

L'escletxa de color, un text sobre la mort...

Hi ha poques fotografies de Donya Anna Maria i en totes apareix ja gran, recolzada contra alguna cosa que li sosté el poc desig de viure, un posat trist i la mirada buida absent del món que l’envolta. Fins i tot en una foto de la boda de sa filla, ni tan sols intenta dissimular la tristor, que es fa més palesa per tenir al costat la consogra, tan jovial i maquillada, plena de color encara que la foto es blanc i negra. Donya Anna Maria, en canvi, vestia de negre de cap a peus, segons diuen, des que moriren els dos primers fills just abans de migrar a Les Amèriques.

Hi ha també un parell de postals dels nens morts per alguna d'aquelles malalties que es couen a la guerra, la pobresa i la desesperació. Un nadó embolicat en la mortalla plena de puntetes primoroses i l’altre, d’uns quatre o cinc anys plàcidament dormit al seu taüt. Una mica sinistre tot plegat.

Fa uns anys, remenat papers vells, ma mare trobà una altra foto força diferent: no està recolzada sinó ben dreta, aixecant una criatura acabada de néixer, i a més a més, casi que esbossa un somriure. La imatge és borrosa i té una taca de refracció de la llum al capdamunt, però a mi m'agrada creure que no és pas un defecte sinó la petita escletxa de color que vaig obrir jo als últims anys de l'àvia.

"Què fem ara?"

Deixa els llibres per un moment, no esbufeguis i escolta'm: ves a l'habitació i demana-li perdó, fes-li un petó i estira't al seu costat. Acarona els seus cabells, digues-li que l'estimes i pren-te un parell de minuts per pensar alguna activitat que pugueu fer juntes, totes dues, una de petita, no cal res important.

Quan va darrere teu preguntant «què fem ara?», el que compta és el «nosaltres», no el «què».

Fes-li de mama o de mestra, bressola una nina o pinta animalots amb ella. Demana-li que t'ajudi a endreçar l'escriptori encara que sigui. Doncs observa-la i veuràs com s'il.lumina el blau dels seus ullets.

Recorda bé el que et diré ara: quan siguis gran, són més aviat aquests moments compartits que no pas tot el que hagis llegit els que guardaràs com a petits tresors i salvaràs de l’oblit.

Tres moments al vell continent

Paris, 9 d'octubre 2003

...sortim a buscar certs racons significatius de la ciutat: la casa de Víctor Hugo i els records de L'home que riu m'inquieten. Toco les parets acolorides de graffitis cal Serge Gransbourg, el Jim Morrison francès, com si fossin sagrades i m'emociona saber que Borges i Wilde solien somiar a l'hotel per on acabem de passar. Tanmateix, el que finalment em treu llàgrimes és un coulant amb xocolata desfeta i salsa de mango al Café de Flore; excuso la banalitat en la magdalena del Marcel Proust.

Cuneo, 18 d'octubre 2003

...la tieta Giovanna m'espera a l'andana (rima espontània). Velleta, esquifida, tremolosa, plora només veure'm. Sóc la seva imatge de joveneta, diu. Em presenta el zio Domènico, veterà de l'exèrcit republicà amb cama i braç ortopèdics. Passegem a poc a poc pels carrerons de llambordes fins a la Piazza Galimberti, on s'estén el mercat popular, tot colors, sorolls i aromes. Al cafè del mercat el tiet és ben conegut, es treu el barret i fa reverències a les dones que somriuen i em miren encuriosides. M'agafa del braç, tot presumint. L'heroi és un bufó, comenta la tieta...

Venècia, 24 d'octubre 2003

...He cedit a contracor i m'he comprat un paraigües però ja és tard, la humitat se m'ha ficat al cos, a l'ànima; no ploro per no afegir més aigua a l'escenari. Prenc el vaporetto amb les últimes forces abans de la grip cap al Lido. Trobo l'Hotel De Bains, al saló, records del film del Luchino Visconti per tot arreu. Demano un macchiatto i el telèfon -ara un anacronisme-, crec veure en Tadzio assegut a la taula de marbre blanc del costat. La seva bellesa és colpidora, tinc febre. Truco la mare a l'altra banda del món, és el seu aniversari però no la felicito, només ploriquejo dient: ja puc morir a Venècia.

La ciutat i els sentits

Encallada a la ciutat de la mort he perdut la noció del temps i l'espai. Em deixo deambular pels carrerons humits i ombrívols adjacents al riu sabent que sempre em retrobaré en algun ghat referencial. Això és l’etern retorn fet ciutat.

Tot es rituals, aquí. Al gaht Man Mandir, de bon matí les ablucions i els banys riallers de la canalla. La remor d’inesgotables plegaries i la presència estàtica dels santons que saluden el sol, alguna santa vaca rumiant les flors d’altars espontanis i un noi de somriure seductor que prepara ofrenes pels deus: coloraines de vellutats pètals, pigments en fins pols, sorra daurada i petits cristalls arrodonits de mil tonalitats. La seva feina minimalista hipnotitza.

Cap al gaht Manikarnika, el crematori, una comitiva porta en alt el seu difunt amortallat de blanc. La foguera serà tan gran com l'escassa fortuna familiar arribi a invertir en llenya. La mort és un assumpte sagrat però també un bon negoci. Em neguiteja la pudor de la carn humana cremada, les partícules de tela i carbó se’m fiquen als ulls, fujo del fum espès tossint, plorant.

Al vespre la cerimònia del Ganga Aarti al ghat Dasaswamedh, em reconcilia amb la vida. Acomiadem el sol en un esclat de colors i fragàncies de flors i fruites exòtiques, brillantor de robes i tuls, aromes d'encens i resines cremant a les llumetes que suren pel Ganges com minúsculs esperits cap a la comunió amb el Brahma, perquè qui mor aquí, sí que escapa de l’etern retorn, diuen.

A la terrassa de l'hotel, mentre mato el sentit del gust amb la coïssor de les espècies, passa flotant un corb sobre una carcassa blanca, les costelles d'algú que no ha pogut comprar-se la consumació total. El contemplo amb fascinació però ja sense angoixa, resignada al lligam indissoluble entre la vida i la mort, sols gaudint de les percepcions sense judici.

(Varanasi, agost 2017)

La novel.la familiar

Jo no vaig néixer en un lloc sinó en un espai. De paraules i buits, de signes i silencis. En un discurs dels que parlaven molt a prop i dels que havien parlat lluny, des de l'origen. Vaig néixer al murmuri d'una àvia materna de dol, trista en constant espera. Als crits de guerra d'un avi desertor i uns tiets partisans amagats a la muntanya, salvatges. Vaig néixer als silencis d'una àvia paterna dura matriarca aferrada a la vida i, potser, als rènecs d'un avi desconegut que li feia de marit. Vaig néixer a les paraules dites i no dites de pare i mare que m'esperaven ansiosos endevinant-me el destí i fixant-me al relat amb un nom. No vaig néixer a un lloc sinó a la novel.la familiar, a la història que em precedeix i que seguiré escrivint fins a la mort.

The Scape (La cerca de la felicitat) de Dominic Savage

Dona jove, esposa i mare, bons ingressos i una llar més que confortable. Així comença la nova pel.lícula de Dominic Savage. Se'ns fa pensar que la protagonista hauria d'estar satisfeta, però, a poc a poc apareix l'angoixa i la dona suposadament feliç pren consciència del seu buit existencial.

La contingència d'un passeig desesperat per Londres li posarà un llibre a les mans, un llibre d'art que ens descobreix sis peces de tapisseria flamenca del segle XV conegudes com La Dame à la licorne -la dama i l'unicorn-. És sabut que cinc dels tapissos representen els cinc sentits, però i el sisè? La frase que acompanya el disseny d'aquest diu: «À mon seul désir» -al meu sol/únic desig-. Què vol dir això? Clau i tesi del film: el sisè sentit és el Desig, la percepció del qual hem perduda.

Una magistral Gemma Arterton de gestos subtils i un excel·lent Dominic Cooper com el marit perplex que lluita per entendre la dona que estima ens convoquen a reflexionar: si vivim plens d'objectes, activitats, relacions, fent el mateix dia darrera dia, com percebre el veritable Desig que ens mou? Cal fer-li un lloc, un buit, un temps per a què es manifesti, que la vida és curta i pel que sabem, no repetim.

El lligam de la mirada

Ay! subjecte subjectat per la mirada de l'altre

he estat tota la vida!

Blaus cels mediterranis

mars de maragda, embravits

prats groguencs de blat bressolant-se

negres lluent com el carbó maliciós

o marrons de terra fèrtil i esponjosa

no importa el color ni la forma

d'ull de bou o d'agulla

És allò altre, intangible força

fosca intenció desconeguda

intensitat d'una fam per mirar i ser mirat

és allò altre inefable però contundent

que m'ha enamorat d'homes i dones

que m'ha omplert d'odi o terror, o vergonya

que m'ha lligat a la vida

imatge darrere imatge

Ara, cec de vellesa i fatiga

finalment he sabut d'on ve aquesta dèria,

aquesta bogeria escòpica

desesperada cerca

d'una mirada instantània, atrapada molt d'hora

i extraviada per sempre més

Ara, que tan sols empaito les ombres

perdut en la foscor sense contorns

tancades les finestres del rostre de l'altre

és l'hora d'aclucar els ulls

i alliberar lligams.

Tan lluny tan a prop

He tornat...

He tornat al zero de l'eix cartesià,

al Big Bang de la meva humil i mínima existència.

No seuré la Bellesa sobre la falda per injuriar-la -com va fer el poeta maleït- perquè aquesta bellesa no fereix, no fa mal, és pura felicitat sense rituals ni escarafalls, un simple content d'ésser viu, delectació de saber-me aquí i ara, acaronant les espigues de bronze que es bressolen al vent.

He arribat al llac de garses blaves. Ja no existeix el molí, tampoc l'estany, ni els abeuradors de eternes vaques quietes. Només roman el sender polsegós enfilat a l'horitzó d'ocres i un mussol vigilant al costat del camí.

Des de la finestra, la lenta i bucòlica llunyania em fa caure, contemplativament.

N'hi ha tant, de camps oberts

tant de blat ondulant

i verdes alzines!

estos días azules

este sol de la infancia,

tot això em pertany

és el paisatge imaginat pel meu destí

hi he tornat per reclamar-lo

El meu lloc referencial, sosteniment del que sóc, nostàlgia del que fui.

Avui el cercle es tanca i puc albirar el que seré.

He tornat com qui reconeix el seu propi cementiri d'elefants,

la meca final d'aquesta extenuant peregrinació que és la vida.

(...inspirat en els versos trobats a la butxaca de Machado mort: «... estos días azules, este sol de la infancia...» i en la frase del poema de Joan Vinyoli, Tot és ara i res: «..em fan caure, contemplativament...»)

Hi havia una vegada un divan...

Hi havia una vegada a París un confortable divan que exercia al despatx d'un psicoanalista força reconegut. Amb un pedegree impecable, nebot preferit del sofà original de Freud, el nostre moble portava més d'un segle al servei de la psicoanàlisi. Havia canviat d'aspecte segons l'estil de cada època però conservant sempre un comportament correctíssim envers els pacients, entre els qual em trobava jo mateix.

Un dia, quan ja podíem considerar-nos casi amics, en arribar a sessió el divan ja no hi era. Al seu lloc n'hi havia un altre d'aspecte semblant però sense personalitat ni arbre genealògic. Sorprès i enfadat vaig refusar estirar-me sobre l'impostor demanant explicacions al meu analista. Així doncs vaig saber la inversemblant història.

Vet aquí que va aparèixer una nova pacient maca i seductora que commou l'antic sofà amb les seves queixes d'amor. Fart dels desencotres del desig, el divan va tramar una trobada entre la bella histèrica i un jove pacient obsessiu. La flamant parella, en total estat d'enamorament, va deixar l'anàlisi. Així doncs, ple de culpa i sentint-se traïdor a la pràctica, el divan va marxar no sense deixar una nota on deia que buscaria una nova feina en una consultora matrimonial