«No es neix dona; se n’arriba a ser» (Simone De Beauvoir)

 

L'Àlex aboca el seu matinal te d'herbes a la tassa lila amb floretes vermelles. Normalment, no li importa gaire quina tassa pren, ho fa d'esma, la primera que surti; però avui és un dia especial: fa cinquanta anys, així de rodons, així de contundents. Cinquanta anys de respirar i moure's pel món... només vint de viure, entre cometes, en negretes i subratllat, es diu a si mateix amb un somriure sarcàstic abans de bufar el tènue fum que desprèn la infusió.

Vint anys exactes, i encara amb texans i vambes, que es va palplantar davant els pares, ella xarraire com sempre, explicant la recepta que faria servir per al pastís d'aniversari; ell silenciós, com sempre, fullejant el diari sense escoltar la dona i sense veure el fill dret i tremolós alhora, suant per l'esforç d'aixecar el cap i mirar-lo als ulls.

Encara tornava el calfred davant aquella dura mirada d'home, mirada fulminant, de punt final, de surt-de-casa-meva-ara-mateix-desgraciat! I així ho va fer, tenia la maleta preparada i el Carles l'esperava en el cotxe a la cantonada. Encara sentia el silenci sobtat de la mare, silenci de la veu i de l'enteniment. La va mirar amb pietat i va trobar el buit d'uns ulls incapaços de representar-se aquelles paraules. Què estava dient? Quina bajanada deia ara el fill, l'únic i amat-per-sobre-totes-les-coses fill meu?

Pobra mare, sospira l'Àlex abans d'acabar-se el te. Mira el rellotge i s'estira mandrosa, sacseja el cap per escampar aquells records que ja no la turmenten. Haurà de moure's o se li farà tard, vol endreçar una mica la casa abans de marxar, ja ha triat la roba pel teatre: el vestit vermell estampat i les sabates de taló conjuntades que li va regalar el Carles. Fa vint anys que no ha tornat a portar pantalons ni vambes.

Vol estar esplèndida no només pel marit i els seus dos fills sinó molt especialment per la xicota del més petit que coneixerà avui, sembla que és una noia força guerrera i feminista... i no gaire femenina, pensa irònica. Espera que es facin bones amigues, segur que aquesta nena quedarà fascinada per la seva història. I en algun moment de la conversa deixarà anar la frase que guarda com un tresor i repeteix com un mantra: "no es neix dona, se n'arriba a ser".