Sessió de psicoanàlisi del Sr. K (12/5/2021)

 

—Bon dia, doctor M.

—Bon dia! Endavant, Sr. K.

K s’estira al divan d’esquena a M, que s’ubica a la seva cadira ergonòmica. Uns quants minuts de silenci només trencat pels sospirs de K, mentre passeja la mirada sobre els objectes ben coneguts del despatx.

—Avui he acompanyat la dona al cementeri, feia un mes que no hi anava...

—Sí...? —M el convida a continuar parlant.

—Si fos per ella, s’hi estaria cada dia. Jo li dic que això no pot ser sa, que està bé portar unes flors una vegada a la setmana, però més, no. Hem de continuar amb la nostra vida, oi? (Silenci) Diu que, si no li vam prestar l’atenció que demanava de viu, l’hem de fer ara... Oi que és ridícul, això? (Silenci) Li vam donar tot el que calia, tot el que ha de rebre un fill: educació, vestits, menjar, una llar, una família, fins i tot un cotxe quan va fer els divuit...; a més l’altre se n’ha sortit prou bé, i no li vam donar ni més ni menys que a aquest...

—«Aquest»... —marca M secament.

—Sí, aquest, el mort, aquest idiota que ens ha espatllat la vida! —K aixeca la veu—. Com és que l’altre va acabar els estudis, té la seva pròpia família, una bona feina, guanya prou calés? Ah, és que «no és tan sensible com el seu germà», diu la dona. Sensibilitat! La merda de parauleta! Ah, perquè el Joan i jo som insensibles, oi? Però encara estem vius, mira per on! Doncs de què serveix ser «sensible»? L’emocional, el poeta, l’artista de la casa, per a què si et porta a... —K s’ennuega, gargamelleja i belluga el cos al divan, incòmode.

—«et porta a...» —repeteix M, ara en un to lleugerament interrogatiu.

—Vostè ja ho sap! —contesta K visiblement enfadat—. No es pot viure ploriquejant per tot! Si s’és així, millor estar mort i deixar de patir! «Sigues home!», em deia el pare... I si se m’escapava una llàgrima, em feia una cara nova! De ben petit vaig deixar de plorar, jo...

Una lleugera tremolor va envaint el cos de K, qui s’encreua de braços i cames com intentant defensar-se’n. M pot percebre l’agitació de les espatlles cada cop més evident.

—La vida és tan dura, jo volia ensenyar-li a ser fort, com va fer el pare amb mi... No volia fer-li mal, com podia imaginar...? —aconsegueix dir K amb la veu trencada, abans de deixar-se anar en un plany intens i dolorós.

—No, no ho podia imaginar —afirma M, clar i contundent—. Avui ho deixem aquí —I tanca la sessió.