dissabte, 11 de desembre de 2021

El carnet de conduir (19/2/2021)

 

En Pere bufa emmurriat. «Tot a l'últim moment, si no és per mi, ens deixem la meitat de les coses. I si no és per mi, no acabem de sortir més. I mira que ho he dit mil vegades! Feu una llista, comencem un parell de dies abans a preparar les maletes... Doncs no, mai no s'hi posen fins a l'últim minut...». Tanca la caixa d'eines i les fica al bagul del cotxe que ja està a petar. —Va, vinga! —crida amb veu potent, impacient.

«Agafa això, agafa allò, sempre a l'últim moment, si no és per mi, si no ho faig jo i bla bla bla, em té farta amb la cantarella prèvia a cada viatge...» remuga en veu baixa la Susanna. «Jo sé que soc una mica distreta, però tampoc no cal estar sempre al darrere revisant, assenyalant, verificant. Sembla que gaudeix de trobar les faltes en lloc d'ajudar... Una mica de paciència, home, és molt demanar? Ja em deia la mare que m'ho pensés bé, que m'estava casant amb un obsessiu...». La dona sent el crit d'en Pere. —Que sí, que ja hi vaig! —agafa la bossa i dona una última ullada a l'habitació, sembla que no es deixa res.

—És un pesat, ja no el suporto, aquesta és l'última vegada que vaig de viatge amb ells —promet el Pol a la seva amiga pel mòbil—. Comença a posar-se nerviós una setmana abans i vinga preguntar què hem de portar, que hem de deixar, què hem de tancar, obrir, llançar i així, vol fer llistes de tot. Què importa si porto la samarreta blanca o la blava? I si m'oblido alguna cosa, la compro, cony! I ara ja està cridant des del garatge... Ok, et truco quan hi arribi. —Que sí, que ja hi vaig! Pesat! L'última paraula només xiuxiuejada perquè el pare és molt estricte, no es pot tenir una relació relaxada i de confiança com sí que la tenen alguns companys de l'institut, es lamenta mentre baixa les escales.

Per fi, tots tres al cotxe i «vinga, engeguem el motor d'una punyetera vegada!». En Pere no es pot estar sense tornar a preguntar: —Segur que ho tenim tot? La Susanna i en Pol posen els ulls en blanc alhora i miren per la finestra, sospirant. Surten de la ciutat i agafen l'autovia, el trànsit és molt fluid, comencen a relaxar-se, la dona fulleja una revista, el noi s'ha posat els cascos només pujar al cotxe i xateja pel mòbil. En Pere es permet un dèbil somriure per primer cop en tot el matí, o potser en tota la setmana. Abans del peatge es troben un control policial que els atura. En Pere obre la seva finestra i saluda amablement el policia, que li demana la documentació. En Pere treu els papers del cotxe de darrere el para-sol i la cartera de la seva butxaca. Obre la cartera i mira dintre estupefacte, paralitzat com si l'hagués envaït una visió, la visió d'una tauleta sobre la qual s'ha oblidat una cosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada