A Domenico
El Bosc. Així amb la inicial majúscula, ho deia. Quan el dia no havia estat gaire de platja i en tornàvem d’hora, se’ns apareixia per casa l’alta figura una mica camatorta, amb escopeta, barret i sarró, del meu pseudoavi. En veure’l acostar-se des de la llunyania verda del camp, corria a canviar-me les xancles per les botes-d’anar-al-Bosc i agafava un abric, que si no la mare no em deixava ni travessar la porta. El pare i el vell Domenico ja caminaven lentament pel carrer de terra, fumant i xerrant, quan jo hi arribava fent saltirons i queixant-me perquè mai no m’esperaven. El caçador em penjava el sarró amb la solemnitat de qui col·loca una medalla al coll del guanyador, i m’agafava la maneta amb una suavitat que contradeia la rugositat de la seva mà pagesa i gegantina, plena de calls i cicatrius.
El Bosc no era lluny en realitat, però l’ansietat per entrar en aquell altre món i les cames infantils m’allargaven el camí i l’omplien d’obstacles. De vegades rebia un clatellot del pare quan anava distreta i m’entrebancava, però el Domenico em sostenia la mà i mai no em deixava caure. Per fi l’arbrada de pins i xiprers es feia més atapeïda i sense saber exactament quan ni on, tot canviava: la llum s’enfosquia, les olors s’amargaven, la frescor de l’aire m’electritzava la pell i el meu petit cos es preparava amb una imperceptible tremolor per endinsar-se a l’atmosfera misteriosa del Bosc.
Caminàvem en silenci mentre la meva finíssima oïda (que encara n’és de fina!) anava discernint i enumerant cada sorollet: ara les fulles humides que s’espongen o les branquetes seques que es trenquen sota les petjades; ara un parell de tudons dialogant invisibles dins el fullatge; o una pinya voladissa que ens cau als peus; ara en Domenico que tus, ara la cigarreta del pare quan aspira i es crema el paper... I, de sobte, el xiulet d’una perdiu que aixeca el vol. Se m’encongia el cor de l’ensurt, em tapava les oïdes esperant el tret i en veu baixa m’ensordia repetint un fervent mantra: que no la mati, que no la mati, que no la mati... Funcionava. El vell trigava massa a disparar o errava el tir, o potser no volia carregar-me el sarró amb un ocellot calent i sagnant que m’hauria inscrit a l’inconscient la primera marca de la mort. De fet, segons recordo, tornàvem a casa amb la bossa plena d’estranyes fulles, bolets, pedres i altres objectes màgics que ens regalava el Bosc, però mai un bitxo sense vida. És clar que els records són encobridors i jo m’estimava massa aquell senyor que em feia d’avi...
Quan començava a vesprejar i enfilàvem el camí de tornada, solíem travessar les ruïnes d’una antiga església. Només hi romanien parts dels murs i un tros de sostre sense ensorrar; l’herba que havia envaït l’indret amb prou feines deixava endevinar-ne l’entrada i els forats de les finestres; el terra i els arbres propers eren d’un negre carbonitzat. Recordo particularment una vegada quan, mentre ens hi apropàvem, vaig sentir clarament la música d’un piano. Era una tonada profundament trista, carregada de nostàlgia. Un feixuc desig de plorar m’oprimí el pit i per contenir-lo vaig trencar l’encanteri preguntant als homes si també la sentien. Doncs no, cap dels dos. El pare, sempre tan delicat, va riure dient que jo m’ho inventava, que la imaginació et perd, filla meva!
El caçador, en canvi, m’explicà la història: la capella s’havia enfonsat després d’un incendi provocat pel sacerdot que hi feia misses. Enamorat d’una feligresa, utilitzava el temple com a «niu d’amor» (paraules textuals) i, quan aquesta el deixà, el turmentat religiós calà foc al niu amb ell dins, assegut al piano que havia donat la comunitat per acompanyar les cançons dels diumenges, i que no va deixar de tocar fins al final. Les nenes com jo, deia el caçador, podíem sentir encara la música del capellà enamorat qui, per haver-se suïcidat, mai no entraria al cel condemnat a vagar pel Bosc com un ànima en pena. Lluny d’espantar-me, la història em va commoure tant que vaig deixar tot el botí que portava al sarró, junt amb un grapat de flors silvestres, com a ofrena de pau pel fantasma pianista. Vaig acomodar els petits objectes sobre un tros de fusta mig cremada, on encara es veia un grafit que semblava representar el contorn d’un cor. Havia decidit imaginar que l’havia gravat la mà moribunda del capellà a la caixa del piano, mentre tocava la tràgica melodia envoltant de flames.
No recordo ja quants estius, després d’aquell, vaig passar a la casa del camp; la mare va vendre-la després de morir el pare, pocs anys abans que també ens deixés el pseudoavi. Però sí recordo bé l’últim cop que vaig ser al Bosc, quan passava pel poble per pura casualitat. Amb cames ja adultes no vaig trigar gaire a arribar a aquell lloc sagrat de la infantesa, ara res més que una pineda farcida de xalets estiuencs. No vaig trobar les ruïnes de l’església, ni els arbres cremats del voltant, però sí vaig sentir una melodia de piano... un jazz d’allò més alegre que escapava d’alguna finestra espantant tots els fantasmes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada