Han posat
el mas en venda. Qui sap fins
a quan estaré tancada i barrada; qui sap com seran els nous amos.
Probablement tornaré a dormir sense ningú que es dirigeixi a mi,
com ha estat sempre, suposo;
de fet, desconec la meva
història... Abans d’en Robert.
En Robert em va despertar: a poc a poc, la seva
veu va anar sensibilitzant-me la fusta, els vidres, les cortines.
Vaig començar a sentir el pes del seu cosset infantil quan m’obria
de bat
a bat les dues fulles i feia
del bastiment una cavalcadura; m’acaronava les crineres de cortina
de ratlles, i, amb una branqueta, em fuetejava l’ampit per cavalcar
camps a través, fins a perdre’ns a l’horitzó.
Vaig aprendre el llenguatge amb ell, a mesura que
avançava a l’escola, com si hi anéssim tots dos junts. Les
paraules, que al començament no m’eren gaire diferents del cant
dels ocells, el dring del riu o el xiuxiueig del vent; o fins i tot
dels sorollets que feia jo mateixa quan tenia les frontisses seques o
els vidres fluixos; les paraules, deia, cobraren
significat, i amb això vaig adquirir consciència de mi, del temps i
l’espai que ocupava al món. Podia saber quan em
travessava
per entrar
o sortir
(en
Robert, de petit, mai no feia servir la porta),
quan es recolzava
en mi a descansar, quan finestrejava
a través meu, quan m’obria,
quan em tancava;
i així vaig aprendre també a esperar-lo, a veure’l arribar de
lluny i estimar-lo. Quan d’adolescent em llegia els seus poemes amb
els colzes sobre el marc, observant el capvespre a la llunyania, jo
també em delectava amb els colors del cel reflectits als vidres.
Tanmateix, no tots són records bonics. Si havia
fet alguna entremaliadura i els pares li prohibien la sortida, els
amics més agosarats no tenien millor idea que cridar-lo
d’amagatotis,
llançant-me pedres! Normalment no eren més que copets molestos que
podia tolerar, encara que m’empipaven força, però un parell de
vegades em van trencar els cristals a miques. Això em va fer mal,
sincerament; vaig haver d’aguantar setmanes amb un humiliant tros
de plàstic tapant el forat, fins que en Robert va ajuntar prou
diners per comprar-me vidres
nous.
Després va arribar el
temps d’anar a la Universitat,
però, cada estiu, tornava al meu costat. I el casament amb la Lídia,
tan maca ella; quan s’emmirallava en els cristals, jo li reflectia
l’ànima bona que tenia, pobreta. Va morir quan no feia ni dos anys
que havien vingut a viure al mas. Crec que vaig patir més per ella
que per la mort dels pares. Així, quedàrem
tots sols, en Robert i jo...
Finalment, mireu com era d’intensa la nostra
relació que, estant vell i malalt, quan el metge del poble i el
capellà ja el
donaven per mort, en un
moment de lucidesa, va demanar que el portessin davant la finestra;
així doncs, la seva última paraula va ser ni més ni menys que el
meu nom. I en expirar, vaig sentir l’esperit travessant-me, eteri,
cap al món dels morts. Tant de bo que
allí també hi hagi alguna casa on, quan arribi el meu moment, pugui
tornar a ser la seva lleial companya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada