L’Eduard obre la botiga, com cada matí; recull la correspondència del terra darrere la porta: res d’important, tret d’aquest estrany sobre d’un color metàl·lic com no havia vist mai abans. El seu nom, l’adreça correcta, no hi ha dubta que és per a ell. Llegeix la llarga carta a peu dret, bocabadat i amb uns ulls que semblen desorbitar-se més i més a mesura que avança la lectura. Però, però..., quina mena de farsa és aquesta?
L’Eduard es recolza contra la paret, marejat, amb les cames fluixes i un copsat dolor d’estómac. És impossible! Què significa tot això?... Arriba l’empleat, que es pensa que ha tingut algun tipus d’atac. Res, res, acaba d’obrir tu, necessito un cafè, li diu, i s’emporta l’escrit mal plegat a la butxaca. Torna a llegir fil per randa, instal·lat a una tauleta de cafeteria. La carta afirma ser seva en tot sentit: l’Eduard n’és l’autor i el destinatari... Sí, una bogeria, però encara hi ha més: està datada quaranta anys endavant! Escrita quan feia (o farà?) vuitanta anys. Una carta del futur. A qui se li ha acudit aquesta estúpida broma? Darrere l’escandalitzada pregunta, hi ha el terror de la certesa: tot el que ha llegit és veritat, li ha passat a ell, i, fins i tot, els detalls subjectius que s’esmenten, no els coneix ningú més que ell.
Una trucada pel mòbil el sobresalta... Que sí, dona, que ja hi vaig, només he sortit a esmorzar... Que sí, ja ho sé. Ara els compro: la Clozapina per a la petita, Prozac per a tu. Alguna cosa més?... Per al dolor? Per què? Què passa ara, Maria?... Altre cop, per favor! Quan el denunciarà, al malparit aquest? Fastiguejat, tanca el mòbil i torna a la carta. Busca el paràgraf: «... als quaranta et preguntaràs com has arribat a aquest punt: una dona depressiva (que ja t’avorria abans de casar-t’hi), una filla psicòtica i una altra masoquista, maltractada pel seu home a qui no pot abandonar; i això quan tu ni tan sols volies tenir fills...». La suor li omple el front i comença a regalimar-li pel coll, se sent emmalaltir altre cop. És una insensatesa! Algú em vol jugar una mala passada, però qui? Per què? No pot pensar en ningú que vulgui fer-li mal o que pugui beneficiar-se’n... Amb quina cosa? Si no tinc res més que la botiga del pare i una família de caricatura...
L’Eduard va a la farmàcia, compra els medicaments i puja al cotxe. Qui pot saber el que estic pensant ara, sinó jo mateix? I, pitjor encara, qui podria conèixer el que vaig pensar aquell estiu de fa vint anys? Atura el vehicle i torna als papers, busca un altre paràgraf: «...recordes dia sí i dia també aquell estiu a Califòrnia. Volies romandre allí per sempre, entre les cames de la Daisy i les històries dels surfistes al voltant de la foguera, les birres, les taules clavades a la sorra i el riure feliç del Ricard... Si no hagués estat pel teu germà, t’hi hauries quedat, Eduard! És la vida que volies, ben bé que ho saps...». Qui s’havia assabentat d’aquells esdeveniments tan llunyans, i de la decisió a contracor que vaig prendre de retornar a Barcelona amb el cadàver, per no trepitjar mai més aquell paradís americà?
Només jo he pogut escriure aquesta carta, es diu en veu alta ja mig convençut. La psicosi és genètica a la família, dec ser esquizofrènic o tenir múltiples personalitats. I s’adona que aquesta idea també hi és: «... pensaràs que, si l’has escrita tu, deu haver sigut al passat, en algun estat alterat de consciència o demència. Doncs no, l’estàs escrivint tu però amb plena lucidesa i ara, el 26 de maig de 2061, amb vuitanta anys, sense família, absolutament sol al món, quan saps que et queden pocs mesos de vida i et penedeixes de tot el teu passat a partir d’aquell estiu de 2001...»
L’Eduard s’estreny el cap amb les dues mans. A veure: com m’ha arribat aquesta carta...? «...no cal donar explicacions tècniques que ni tan sols conec, ni entenc; la ciència ha avançat fins a extrems impensables a la teva època...» I per què no me l’he enviada a l’estiu dels vint anys, coi! Podria haver evitat que en Ricard...? I la carta respon: «... hi ha coses del destí, com ara la mort, que no poden alterar-se, però, en canvi, hi ha moments de trencament del temps, escletxes per on sí és possible ficar-se i modificar una decisió determinada, Eduard, t’ho prometo, el moment és ara!». S’ofega. Tot li dona voltes, ja no està segur si és primer el seu pensament embogit o l’escriptura impossible que li tremola a les mans. Prou! Prou!
Torna a engegar el motor. Ja no importa qui ha escrit la maleïda carta, ni quan. Si continuo pensant-hi acabaré com la meva filla petita... Sacseja el cap rient; sí, sí, com un foll, un més a la nissaga, ironitza mentre condueix dubitatiu... Però amb una mena de certesa desconeguda i esperançada que li va creixent (i cremant) per dintre. Canvia el rumb i s’atura davant el banc, després passa pel despatx del seu gestor i, pocs carrers més endavant, s’estaciona a Correus. Finalment, l’Eduard torna al vehicle i marxa; mai no arribarà a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada