divendres, 10 de desembre del 2021

Per amor a l'art (ficció sobre la mort de George Dyer)

 

«El dia 26 d'octubre de 1971 el Grand Palais inaugurava una retrospectiva de l'encara no tan famós Francis Bacon; per primera vegada un pintor irlandès era convidat a la sala d'exposicions més important de París. Francis, els amics Terry i Valery, i el seu sàdic amant i musa George Dyer, s'allotjaven per a l'ocasió a l'hotel des Saints Peres, prop del Palais.

Dos dies abans, en arribar a l'habitació de matinada, Francis troba al George en mig d'un caos de drogues, alcohol i un prostitut àrab amb la particularitat de tenir els peus bruts. Si hi havia una cosa que Francis no podia suportar, era la pudor de peus, i per això demana aixopluc cal Terry, on passa la resta de la nit.

L’endemà al matí, són els dos amics qui van a la cambra de Francis a posar ordre. Ja no hi ha cap àrab de peus pudents i George s'ha suïcidat amb una sobredosi de barbitúrics, assegut al vàter, posició en la qual el pintor l'immortalitzaria al llenç dos anys més tard. Valery s'encarrega d'ocultar la mort fins al dia de l'exposició per tal de no pertorbar tan gran esdeveniment, però mai no es va saber amb certesa quan ho sap en Francis, si el dia del decés o el de la inauguració, i encara que l'ocultació d'una mort és delicte, no va haver-hi conseqüències penals.

Fins aquí el relat oficial que vostè mateix, senyor detectiu, va explicar els mitjans trenta anys fa, quan era el cap de la policia de París. Doncs avui, jo li donaré l'oportunitat de canviar radicalment aquesta història abans de jubilar-se. Ha de saber que George no es va suïcidar, va ser obligat a ingerir els barbitúrics pel bandarra àrab que jo li vaig aconseguir, i ho va fer per ordre meva. Jo soc l'assassí de George Dyer...»

La campana de la Sainte Chapelle, al voltant de la qual té el seu despatx el detectiu Poirot, el treu de sobte de l'estat de perplexitat que l'ha deixat la carta de Monsieur Monet, l'antic amo de l'hotel des Saints Peres, amb qui s'havia entrevistat en diverses ocasions per aquell antic cas tan sonat, i encara recordava com un jove extremadament culte i fervent admirador de Francis Bacon. En torna a la lectura:

«...Francis va patir molt per la mort de George, però tothom sabia que era el més convenient per a ell; masoquista com era, mai no s'hauria pogut alliberar d'un ésser tan bast i rude com aquell d'una altra manera, i també va ser el millor pel seu art. La commoció el va portar a crear els seus millors quadres. Doncs com ja pot imaginar, la meva motivació no va ser una altra que la devoció per Francis i l'amor a l'art.

Vingui a veure'm i li donaré totes les proves que necessita, fins i tot li diré on trobar l'assassí material, l'àrab que a pesar dels seus quasi seixanta anys mai no ha deixat de ficar-se en problemes amb la llei -ni de tenir els peus bruts-. I vingui aviat perquè en qualsevol moment deixaré aquest món de la mà d'un càncer incurable que m'ha forçat a la introspecció i el penediment de moltes coses que he fet al llarg de la meva vida. De fet, l'únic consol que em queda és que si hi ha infern, m'hi retrobi amb Francis Bacon (i amb George també, malauradament).»

La carta acaba amb una pomposa signatura de Claude Monet, la seva adreça a Montmantre i la data d'avui, 27 de novembre de 1997. El detectiu torna a sentir la campana de la Sainte Chapelle mentre doblega el paper i el col·loca al sobre. S'aixeca pensatiu de la cadira reclinada i se serveix un Cognac reserva que amaga a l'armariet per a quan necessita reflexionar. S'apropa a la finestra amb el got a la mà. La lluminosa nit parisenca sempre ha estat el marc de les seves decisions; tanca els ulls mentre fa un glop i intenta recordar-se amb trenta anys menys entrant a aquella habitació d'hotel desarranjada i pudent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada