Sempre he sabut que en Miquel és un poc deixat, però aquest cop ho ha estat massa. De vegades jo, com puc, intento donar-li un cop de mà amb el piset, pobre noi que s’ha quedat tan sol; i fa gairebé un any que vaig veure allò de l’aixeta del lavabo, quan li feia una mica de neteja. Miquel, que l’has de fer arreglar, noi, per què no truques al lampista? Que no, àvia, que no tinc diners i això és no res, només perd una mica d’aigua. I així anàvem. Quan ell marxà, vaig oblidar-me del tema totalment, ja tinc els meus propis problemes a casa, a més de mala memòria.
Li sortí una feina fora de ciutat i va anar-se’n a correcuita sense dir-me si necessitava alguna cosa, ni tan sols quan tornaria. Jo tinc les claus del pis però, amb aquest fred i tanta pluja, l’artrosi a les mans, el maluc que em fa mal..., en fi, que no vaig tenir ganes de sortir de casa en tot l’hivern. Bé doncs, la cosa és que a més de descurat és un poca-solta i es va oblidar uns calçotets remullant-se en aigua i sabó a la pica.
Acaba de tornar després de tres mesos i què s’hi troba? La llar inundada, és clar! Sort que viu a la planta baixa, o els veïns l’estarien linxant. Ah, perquè tampoc no en té, d’assegurança! Quin desastre de net que m’ha tocat, Mare de Déu Senyor! Be, què podia dir-li, quan ara sí, xipollejant a l’aigua em demanava el telèfon del lampista?: Només «una mica» d’aigua, Miquel? Doncs de mica en mica s’omple la pica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada