La vana espera* (29/1/2021)

 

T'espero, res més no puc fer

no assoleixo pensar en cap altra cosa

t'espero, sé que no tornaràs però t'espero.

Has deixat la porta a penes oberta

i per l'escletxa se m'escapa la mirada

desitjant sorprendre't en l'escala

mentre fuges de mi i jo t'espero.

L'oïda travessa la clivella de puntetes

endevinant les teves passes compassades

però només abasta el sord silenci de l'espera.

Em declaro en vaga d'accions!

Creuo els braços sota el cap

potser aviat mori d'inanició

o els cargols facin del meu cos casa seva,

creuo els peus en alt i saludo les taques d'humitat

hi ha un rictus sarcàstic que m'humilia

i també un mig somriure pietós

però no vull distreure'm de l'acte d'esperar.

Tanco els ulls als llums d'interrogatori

que m'empenyen a l'abisme de la culpa

em pregunto i et pregunto perquè m'has deixat esperant,

se m'allunyen les parets invertides en gran angular

perdo la noció d'espai i temps

potser porto tota la vida esperant-te

en aquesta lúgubre habitació d'hotel?

I si m’adormo, somniaré que t'espero

potser s'obri de par en par l'onírica porta

i de sobte ens abraci l'encontre

però encara amb tu, aquí, amb mi,

seguiré esperant, res més no vull fer

no desitjo pensar en cap altra cosa...

 

*Poema inspirat en una foto de Bill Brandt de la sèrie Nus, 1947