Va
arribar a aquest petit poble verd groguenc i assolellat de província,
fugint de París. Fugint, potser, d'una feina rutinària o d'una mare
castradora, potser d'una parella amb qui ja no li feia goig de
compartir el llit. O simplement de la grisor urbana, el soroll de
milions d'ànimes que s'arrosseguen per carrers contaminats o si més
no per la insidiosa i constant pluja parisenca. No ho sabem amb
certesa.
L'hem
acceptat a força de veure'l cada tarda a la mateixa tauleta de
marbre blanc, al costat de la finestra en el nostre bar de tota la
vida. Solitari i meditatiu, escrivint en una llibreta o llegint algun
llibre vell, aixecant els ulls cada tant per deixar-los perdre's al
blau del cel o el verd dels camps que ens envolten.
No
sabem a què es dedica, no diu més que el necessari i si algú
s'atreveix a donar-li conversa, aviat
ho
deixa córrer davant les seves respostes lacòniques i
monosil·làbiques. És més un escoltar i un assentir que no pas un
compartir res de les seves opinions. Al començament ens feia
curiositat però ja no, aquí ens acostumem a tot i respectem les
diverses maneres de ser.
Divendres
passat, tanmateix, ens va sorprendre. Jugàvem dòmino a la taula
gran fent una mica de xivarri, quan es va aixecar lentament i
lliscant cap a la porta, se’ns va apropar, en lloc del quotidià
bona nit acompanyat pel moviment del cap, s'aturà un moment, ens va
dirigir una mirada carregada de qui sap quines tristeses i digué:
«plourà a Bouville». El vam seguir amb la mirada fins que
desaparegué darrere el finestral. Vam explorar el cel tots alhora,
ens miràrem els uns als altres sense cap expressió i vam seguir
jugant. La vida continua a pesar de fugides, nostàlgies i pluges.
("...Demà plourà a Bouville..." frase final de La Nàusea, Sartre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada