dijous, 18 de juny del 2020

Confessions d'una samarreta


Silenci i foscor. Immòbil aspiro l'oloreta del suavitzant que omple l'armari i em deixo anar imaginant el moment de ser l'escollida. Encara recordo ben bé l'infernal tempesta d'aigua i sabó que ens barreja a totes en una orgia macabra de roba bruta. Ara, tanmateix, tot és quietud a la meva pila tova de samarretes ben plegades.
M'arriben sorollets de l'habitació, potser avui és el meu dia. Em poso ansiosa per tornar a sentir l'escalfor del seu cos. Quan llisco suaument pel tors nu i m'estrenyo als braços musculosos és la glòria. Cobro vida amb els bàtecs del seu cor i els pèls de les aixelles em fan pessigolles.
M'encanta passejar pels carrers assolellats o quan sortim a la nit i em protegeix amb una jaqueta aspra, una mica salvatge. Però he de confessar que la felicitat plena se'm dona quan em tria per a córrer al dematí. Comencem a poc a poc, la calor va pujant i m'excita aquella olor tan seva. Tirem cap amunt, les pulsacions es fan ensordidores, m'agafo com puc al seu pit marejada de feromones i xopa de suor. Arribem junts al clímax de la muntanya.
Després, enamorada, no vull soltar-me'n quan tornem a casa i em llança al cistell, purgatori previ a la rentadora dantesca. Aquí només cal patir i esperar que el cicle recomenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada