El
tiet Joan baixava els dematins des de la casa fins al riu, a poc a
poc però amb la seguretat de qui coneix cada pedra del camí.
Estirava els braços a banda i banda per palpar els arbres que potser
tenien cadascú el seu nom particular i xiulava els gossos del mas
veí perquè bordessin un salut. Respirava profund l'aire blau de
començament d'hivern i girava la cara cap al sol tebi que es colava
entre el fullatge bressolat pel vent.
En
arribar a l'últim revolt del camí, avançava l'orella dreta i
somreia en sentir el xiuxiueig de l'aigua que serpentejava pel rierol
i la dringadissa de les petites cascades que es formaven als còdols.
Tot seguit ensumava l'aire buscant de reconèixer les flors de
lavanda entre l'herba salvatge, sabia doncs que era a prop del seu
indret preferit, on seia a gaudir de la vida.
D'això
fa cinquanta anys. Ara, el tiet ja no pot caminar ni surt de casa;
tanmateix, cada matí, quan demana que el portin davant el finestral,
se'ns escapa cec i content pel seu antic recorregut, on encara no
s'ha instal·lat la pròspera industria pelletera que ens dona
treball a tots. L'envejo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada