dijous, 18 de juny del 2020

A la meva mort



Com parlar-te i no mossegar-me la llengua
amb esmolades dents?
Com pensar-te i no sacrificar el seny
a l'altar del no-res?
Detesto el teu nom
desèrtic, vulgar
de consonants fortes
i ganyota buida
De què t'envaneixes?
Si res no comences
ni fas créixer,
tot l'acabes, talles
trunques, apagues
sense esperar el final de l'obra
-els aplaudiments-,
ni donar ocasió a una altra partida
el teu escac i mat és brutal
incoherent, traïdor
fins i tot poc elegant
com tu, lletja, mediocre
puta -et va cridar l'Oliver*-.
T'odio tant, com tu odies la vida
fals oasi del covard suïcida.
No te m'acostis
no em miris, no em toquis
no goses dir-me res
ja m'has robat bastant
lladre, violenta harpia.
Oblida't de mi
no vull figurar al tauler dels teus dies
fes com si hagués mort,
el tren ja ha partit
i jo romandré per sempre
d'aquest costat de la via.

poema del 2003 arran de la mort de la Jimena, estimada amiga
*personatge de «El lado oscuro del corazón», film d'Eliseo Subiela


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada