Com
parlar-te i no mossegar-me la llengua
amb
esmolades dents?
Com
pensar-te i no sacrificar el seny
a
l'altar del no-res?
Detesto
el teu nom
desèrtic,
vulgar
de
consonants fortes
i
ganyota buida
De
què t'envaneixes?
Si
res no comences
ni
fas créixer,
tot
l'acabes, talles
trunques,
apagues
sense
esperar el final de l'obra
-els
aplaudiments-,
ni
donar ocasió a una altra partida
el
teu escac i mat és brutal
incoherent,
traïdor
fins
i tot poc elegant
com
tu, lletja, mediocre
puta
-et va cridar l'Oliver*-.
T'odio
tant, com tu odies la vida
fals
oasi del covard suïcida.
No
te m'acostis
no
em miris, no em toquis
no
goses dir-me res
ja
m'has robat bastant
lladre,
violenta harpia.
Oblida't
de mi
no
vull figurar al tauler dels teus dies
fes
com si hagués mort,
el
tren ja ha partit
i
jo romandré per sempre
d'aquest
costat de la via.
poema
del 2003 arran de la mort de la Jimena, estimada amiga
*personatge
de «El lado oscuro del corazón», film d'Eliseo Subiela
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada