"La
bala ya está en el cerebro; no puede hacerse que siga para siempre
ni detenerla por encantamiento. Al final hará su trabajo y dejará
el cráneo atrás, arrastrando su cola de cometa de memoria y
esperanza, talento y amor hasta el interior del templo de mármol del
banco. No se puede evitar eso. Pero Anders todavía puede ganar
tiempo. Tiempo para que las sombras se alarguen sobre el césped,
tiempo para que el perro atado ladre a la pelota que vuela, tiempo
para que el chico del lado derecho se golpee el guante de béisbol
negro de sudor y recite suavemente: 'haiga más, haiga más, haiga
más” (Tobias Wolf, Una bala al cervell)
L'Anders
pot guanyar temps, sí, i no un temps qualsevol, sinó un de preciós,
un temps diminut de tan sols segons però que recorrerà tota la seva
vida perquè serà un temps arrabassat a la mort. I no el perdrà
preguntant-se qui li ha disparat; d'enemics se'n tenen tants quan ets
el go-between de la Màfia novaiorquesa, que no arribaria
a esbrinar-ho. De fet,
l'orde l'
hagués pogut donar el seu mateix capo, seria força
habitual i l'Anders ja ho sabia des del començament. Era a la lletra
petita del contracte no escrit.
Els
nois del beisbol ja l'envolten encuriosits, però no alarmats.
L'escena d'un home caigut a terra sagnant per alguna part del cos, la
tenen ben vista. L'agonitzant encara percep paraules d'algun dels
nens, potser el més agosarat, que s'hi ha ajupit i l'escorcolla les
butxaques. Pasta, bala, paio, mort... els mots que
resumeixen el dia a dia de la seva feina. El despullaran abans de
cridar una ambulància. I serà tard. Trobaran la foto de les nenes,
això sí que li agradaria mirar per última vegada. Però no sap com
dir-ho, la bala s'ha carregat el tros de matèria gris on guardava el
llenguatge. Encara hi ha pensament o representacions mentals per a
ser més exactes, imatges o records de sensacions que es fan més
puntuals, concentrats, aguts.
El
poble engrogueït de blat. La pudor dels porcs a la granja. La boca
carnosa i vermella de la Magui, riallera, estirada entre les canyes
de blat de moro. El pare borratxo amb un ganivet de cuina a la mà.
La capsa sota el llit amb la Magnum 44 -de Dirty
Harry- que li va regalar el padrí. La mama ploranera sargint els
mitjons que el nen gastava al futbol. El nadó pel-roig que mai va
arribar a ser el seu germà, embotit a un petit taüt blanc llustrós.
Els bàtecs del cor desbocat després d'executar el primer encàrrec.
El padrí i ell mateix amb esmòquings, sabates blanques i un enorme
somriure per la foto del casament. La panxa nua i brillant de suor de
la Magui...
Unes
sabates marrons brutes i massa reals que no són
seves. Massa a prop del seu nas. Ara l'udol de l'ambulància i els
nens que s'allunyen corrents. Algú li tanca els ulls suaument.
Potser l'home que porta les sabates, l'home a qui esperava mentre
mirava distret el partit de beisbol des del banc de marbre. Potser el
mateix assassí. Ja no importa. L’Anders
es deixa anar pel forat de la bala. S’ha acabat el petit temps
guanyat a la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada