dijous, 18 de juny de 2020

La «chicha»




No sóc pas de cerveses però com que era l'únic que tenia a la nevera vaig empassar-me'n una llauna que portava anys caducada. L'agror que m'envaí com un àcid corrosiu em va empènyer en un flashback instantani a l'exuberant i verd -en aquell moment- Amazònia equatorial.

Asseguda per primer cop entre els indígenes achuar, a l'escalfor d'un foc que assecava i perfumava l'ambient amb fragàncies exòtiques desconegudes per a mi, rebia entre les mans un bol enganxós de chicha, la beguda de l'intercanvi, com diria l'antropòleg Malinowsky.

Iuca mossegada per les dones de la tribu en trobades rialleres, conservada en atuells de terrissa fresca i fermentada per la saliva -sí, ho sé, sona fastigós-; d'un blanc viscós familiar com la llet però d'una olor agra impossible, la chica passava d'un a l'altre lligant-nos en una amistat inversemblant.

Sec, nostàlgica, a la taula del menjador i faig un altre glop de cervesa rància, tanco els ulls i aspiro el record inesborrable del sol tropical, les pintoresques barraques sota l'atapeït fullatge cantador ple de lloros i simis tafaners, les acolorides anècdotes d'un passat mític i les entranyables xerrades sota la borratxera de la chica. També recordo els mal de panxa, és clar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada