Sabeu
de sobres que Sant Agustí és el meu sant preferit, potser un dels
més savis; la saviesa li ve de Déu, és clar, i de la brillant llum
intel·lectual que el Senyor va voler regalar-li, però també d'una
experiència de vida realment intensa. Així i tot, avui que sóc
gairebé centenari, i amb la humilitat que cal al ratolí davant el
lleó, puc assegurar-vos que la tesi agustiniana sobre el Mal com
absència de Be, és absolutament errònia.
Després
de setanta anys dedicat a recórrer el món empaitant el Maligne i
extirpant tot tipus de dimonis de cossos innocents -o no tant- en nom
de l'església romana, puc testimoniar la presència ben real i
física del Mal. Vaig cremar-me els dits en tocar-lo, em va regirar
l'estómac la seva pudor de sofre i excrements, fins i tot podia
sentir el regust amarant de patiment i pecat dels endimoniats; encara
em tornen en malsons els grunyits, els crits aguts, els insults
irrepetibles que em perforaven las oïdes.
I
el que he vist, ah, les coses que m'ha mostrat el Dolent! Inefables!
Cossos torçant-se en posicions impossibles, expressions de rostres
que no eren humanes i que de l'esgarrifança et feien perdre el
sentit; he vist la pura destrucció, l'apocalipsi més sinistre als
ulls dels posseïts. El Mal, estimades germanes, és pura presència!
I
és ara, en canvi, ara que visc tan quiet, tal vell i ben guardat al
vostre monestir, silencioses serves de Crist, devotes de la pobresa,
ara que porto aquesta vida d'abstinència i solitud, que tot és no
res, buit i carència, quan trobo la felicitat. No us escandalitzeu
per les meves conclusions a les portes de la mort, estimades: això
és el Paradís, cap altra cosa que l'absència d'Infern. I Déu? Ser
o no-Ser? Presència o Absència? Aviat ho sabré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada