Confessions d'un exorcista

Sabeu de sobres que Sant Agustí és el meu sant preferit, potser un dels més savis; la saviesa li ve de Déu, és clar, i de la brillant llum intel·lectual que el Senyor va voler regalar-li, però també d'una experiència de vida realment intensa. Així i tot, avui que sóc gairebé centenari, i amb la humilitat que cal al ratolí davant el lleó, puc assegurar-vos que la tesi agustiniana sobre el Mal com absència de Be, és absolutament errònia.

Després de setanta anys dedicat a recórrer el món empaitant el Maligne i extirpant tot tipus de dimonis de cossos innocents -o no tant- en nom de l'església romana, puc testimoniar la presència ben real i física del Mal. Vaig cremar-me els dits en tocar-lo, em va regirar l'estómac la seva pudor de sofre i excrements, fins i tot podia sentir el regust amarant de patiment i pecat dels endimoniats; encara em tornen en malsons els grunyits, els crits aguts, els insults irrepetibles que em perforaven las oïdes.

I el que he vist, ah, les coses que m'ha mostrat el Dolent! Inefables! Cossos torçant-se en posicions impossibles, expressions de rostres que no eren humanes i que de l'esgarrifança et feien perdre el sentit; he vist la pura destrucció, l'apocalipsi més sinistre als ulls dels posseïts. El Mal, estimades germanes, és pura presència!

I és ara, en canvi, ara que visc tan quiet, tal vell i ben guardat al vostre monestir, silencioses serves de Crist, devotes de la pobresa, ara que porto aquesta vida d'abstinència i solitud, que tot és no res, buit i carència, quan trobo la felicitat. No us escandalitzeu per les meves conclusions a les portes de la mort, estimades: això és el Paradís, cap altra cosa que l'absència d'Infern. I Déu? Ser o no-Ser? Presència o Absència? Aviat ho sabré.