.....
Recordo
alguns vespres a la platja, al restaurant del pare, quan tothom havia
marxat, seiem de cara al mar mentre l'ajudava a pelar patates en un
silenci d'onades i sorra...
Recordo
que jugàvem al mig del carrer i ningú no s'enfadava...
Recordo
la primera vegada que vaig desobeir els pares als 8 o 9 anys. Vaig
anar-me'n darrere el meu cosí i es seu amic Antonio, un adolescent alt
i ros de qui estava profundament enamorada.
Recordo
la lluna plena, gegantina i groguenca que ens il·luminava el camí
de tornada a la casa rural. Caminàvem ràpid, del bracet de la mare,
cantant i rient fort, només per por de les umbres bellugadisses.
Recordo
una tarda escrivint al balcó de l'hotel Alka a la vora del Ganges.
De sobte, més enllà de les barcasses lligades a les escales, passa
surant un cadàver...
Recordo
un partit d'escacs a l'hotel de la selva, ell i jo sols, la resta de
companys feia estona que s'havien anat a dormir, la calor, l'alcohol,
la música suau... vam acabar fent taules al seu llit...
Recordo
el foradet a la camisa blanca del profe de Filosofia. Jo fantasiava
amb ficar-hi el dit.
Recordo
que, d'adolescent, vaig comprendre què volia dir «èxtasi»
escoltant la Clare Torry quan vocalitzava The
great Gig in the sky,
de Pink Floyd, amb l'orella enganxada a l'enorme alta veu del
menjador
Recordo
el coulant
au chocolat
que vaig gaudir al Café
de Flore,
al Boulevard de Saint Germain. També les fotos de Sarte i Beauvoir,
és clar... però una mica menys...
Recordo
el parlament final de Blade
Runner,
quan Roy Batty, el replicant perfecte, amb un colom blanc entre les
mans, recita a un Harrison Ford estupefacte, les meravelles que, per
ser un ésser humà, ell mai no podrà experimentar. I acaba dient:
«...Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la
pluja. És hora de morir.» Abaixa el cap com apagant-se i el colom
s'escapa volant. Un dels finals més bells de la història del cine.
(a
l'estil de I
Remember,
de Joe Brainard)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada