Els oblidats diumenges inoblidables

                                                                                                  Pels meus pares...

 

 

Vet aquí que estic fent classes per aprendre a conduir. Sí, sóc de les persones que sempre arriben tard a tot, ho sé. Però això és una altra història, i força feixuga, per cert. El que volia explicar és que després de estudiar a consciència el manual que indica com s'ha d'agafar el volant d'un cotxe, doncs vaig i ho faig malament. Eps! Salta el professor. Em demana aparcar el Mini groc de l'autoescola a la cantonada i que torni a fer el gir. Gira que gira a dreta i esquerra fins que, sense adonar-me'n... Eps! L'home em sorprèn i senyala. Ara sí que em miro, però el que veig no sóc jo, no són els meus braços ni les meves mans agafant el volant d'una manera absurda.

Són braços i mans del pare... Silenci. Perplexitat. El temps que s'atura i jo que em miro el professor com si fos el meu psicoanalista, amb els ulls esbatanats. Mare de Déu i beneït Sigmund! Tants anys de divan i resulta que la clau per obrir el bagul dels records inconscients era aquesta circumferència folrada de pell que transmet la direcció a les rodes d'un automòbil.

Llavors, torno a ser la nena bellugadissa i riallera de diumenge, i el pare que condueix, jove i atractiu, i amb cabells al cap... i negres! Texans, bambes, samarreta blanca ajustada als músculs del pit , sense panxa i la cigarreta que penja dels llavis. Un James Dean d'anar per casa, canta i explica històries inventades que escolto bocabadada, crèdula, enamorada. El meu pare. Que condueix. Un diumenge qualsevol. Tots els diumenges de la meva vida petita.

Ara sé que agafava el volant malament. Eps! Però no m'importa. On anàvem? A casa de l'àvia que ens esperava amb les tallarines bullent? O cap a la platja on la mare ja hi era perquè s'aixecava més d'hora? Com ens agradava remolejar al pare i a mi! O potser a cal tiet que acabava de fer-se pare i em regalava un cosí tot rodonet i endormiscat entre el meus bracets tremolosos? Tampoc no importa. Ara, cada classe de conducció és una festa de diumenge inoblidable, de diumenges llargament oblidats. I jo espero ser tan bona conductora com el pare. 

 

*publicat al Recull de relats del taller d'escriptura creativa ViureEscriure III, Òmnium Eixample, Bcn, 2020, pàg. 46

https://cdn.omnium.cat/wp-content/uploads/2020/07/21112507/Recull-de-relats-ViureEscriure-3.pdf