dijous, 18 de juny del 2020

La desconeguda




Ai, Marieta, Marieta! Vuitanta anys de casats i mai no m'ho havies dit. Com és possible, però com és possible!? Una història d'amor sense fissures, Marieta. Tants poemes dedicats a tu, mai he tingut ulls ni metàfores per a una altra. Des que vam fugir de casa amb la criatureta nascuda morta i la mare que no et volia, tant patiment, tanta duresa la vida de pagès, ho recordes? La nostra història, la més trista de totes.

No, tu ja no recordes res. Refugiada en la malaltia de l'oblit i mirant-me amb aquest somriu entremaliat. Què t'ha faltat, Marieta? T'ho he donat tot; vam començar de zero a la ciutat, mai vas haver de treballar, tu. Era jo qui, feina rere feina, anava procurant pels dos. Només calia que demanessis i jo t’ho oferia, no has tingut joies i vestits? Tan sols esperava un plat de llenties calentes quan tornava a casa. Anhelós per jeure al teu costat cada nit amb la mateixa passió de la primera vegada, te'n recordes, Marieta? Un parell d'adolescents que no sabien més que mirar-se i desitjar-se entre les espigues de blat...I ara aquestes cartes!

I la nova dèria d'entaforar-ho tot als racons més insòlits!... i què faig jo obrint aquesta capsa?... Però, quan? com? Qui?... No dius res?... Què balbuceges, ara?... Rius?... T'has rigut de mi amb ell? Ai, Marieta, com pots trencar-me el cor als noranta-sis anys? Que em vols matar, dona? Qui et cuidarà quan jo no hi sigui? Saps que els nebots t'enviaran a una residència sense miraments? Qui t'escriurà poemes d'amor, allà?

El Josep té raó, tots amaguem un costat fosc impossible de conèixer. Però tu no, estimada! Si jo podia llegir-te de cap a peus! Si no tenies secrets per a mi, una noia tan senzilla, tan plana, tan ignorant. Com el vas conèixer? Segur que et va seduir, què t'oferí que no tinguessis amb mi, dona? Diga'm-ho! Què?... Que vols que canviï de canal, un got d'aigua? Ja no t'assabentes de res, oi? I què faig jo sense ningú que m'expliqui qui ets tu de veritat? He estat cec, enamorat sense veure res.

Digues, Marieta: t'he fet feliç, jo?... Sí?... Dius que sí? Fas una rialla i em mires amb els ulls blaus infantils de noieta de poble, d'anciana sense memòria. Que vols més aigua? Espera, espera un moment que ja hi vaig jo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada