Després
de rasar durant hores les copes d'arbres gegantins, l'avioneta
bimotor aterra a Kapawi, una de les últimes comunitats achuar
que resten a l'Amazònia. La pista sembla un prim i absurd passadís
perdut entre l'exuberant vegetació, des d'on s'apropen corrent nens
i nenes de panxa inflada i peus descalços. Quan s'aturen hèlix i
grinyols, per fi ens obren les portelles i baixem agafant-nos les
lumbars. Els nens més gosats s'arremolinen al nostre voltant, plens
de mocs i riures per furgar dins les butxaques en busca de
llaminadures. Unes poques dones tímides ens ofereixen un pot amb la
beguda espessa i blanquinosa que diuen chicha -i que no beurem
de cap manera-, mentre els homes miren d'esma des de l'hamaca sense
moure més que una mà, no pas per saludar-nos sinó per espantar els
mosquits. De seguida enfilem un darrera l'altre per un corriol cap a
la canoa que ens portarà a l'hotel, a través d'un riu marronós ple
de piranyes i caimans. Els simis burlaners penjats de les branques a
la vora del riu son els últims en donar-nos la benvinguda.
(Kapawi, 2001)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada