Hi havia una vegada
a París un confortable divan que exercia al despatx d'un
psicoanalista força reconegut. Amb un pedegree impecable,
nebot preferit del sofà original de Freud, el nostre moble portava
més d'un segle al servei de la psicoanàlisi. Havia canviat
d'aspecte segons l'estil de cada època però conservant sempre un
comportament correctíssim envers els pacients, entre els qual em
trobava jo mateix.
Un dia, quan ja
podíem considerar-nos casi amics, en arribar a sessió el divan ja
no hi era. Al seu lloc n'hi havia un altre d'aspecte semblant però
sense personalitat ni arbre genealògic. Sorprès i enfadat vaig
refusar estirar-me sobre l'impostor demanant explicacions al meu
analista. Així doncs vaig saber la inversemblant història.
Vet aquí que va
aparèixer una nova pacient maca i seductora que commou l'antic sofà
amb les seves queixes d'amor. Fart dels desencotres del desig, el
divan va tramar una trobada entre la bella histèrica i un jove
pacient obsessiu. La flamant parella, en total estat d'enamorament,
va deixar l'anàlisi. Així doncs, ple de culpa i sentint-se traïdor
a la pràctica, el divan va marxar no sense deixar una nota on deia
que buscaria una nova feina en una consultora matrimonial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada