Sota
un diluït sol de gener, els carrers de la ciutat s'omplen de
vehicles de tota mena impacients per arribar a la llar. Som en
divendres a les cinc de la tarda. L'aire gelat fa olor de llibertat i
la sensació que la vida recomença després de tota una setmana de
deures socials i laborals, s'escampa com un virus que contagia el
somriure.
L'energia
vital que ja no teníem ens puja qui sap des d'on i en sortir de la
feina trobem que encara tenim ganes d'anar al gimnàs, de caminar pel
Passeig de Gràcia fent petar la targeta de crèdit o de sortir de
tapes i birres amb els amics.
Potser
una secretària posa clau al calaix on guarda l'agenda del cap,
mentre aquest puja al cotxe ansiós per recollir la família i
enfilar cap a la muntanya, ben lluny del despatx. Un empleat públic
promet capbussar-se al sofà i no deixar el control remot fins al
sopar o una dona de fer feines camina atabalada cap al super abans
d'agafar el tren. Un petit surt embogit i cridaner d'escola mentre la
mestra truca la cangur abans de proposar una nit romàntica al
marit...I jo? Al taller d'escriptura parlant sobre l'alienació
capitalista a la qual hem d'agrair aquesta particular il.lusió de
viure dels divendres a les cinc de la tarda.
Que final más chulo, viene de repente como un golpe. Eso es, el programado y localizado momento de la felicidad capitalista para todos ;-)
ResponEliminaHahahaha exacto, Arseny! (desmitificando... al estilo freudiano, salvando las distancias) ;)
ResponElimina