Hi
ha poques fotografies de Donya Anna Maria i en totes apareix ja gran,
recolzada contra alguna cosa que li sosté el poc desig de viure, un
posat trist i la mirada buida absent del món que l’envolta. Fins i
tot en una foto de la boda de sa filla, ni tan sols intenta
dissimular la tristor, que es fa més palesa per tenir al costat la
consogra, tan jovial i maquillada, plena de color encara que la foto
es blanc i negra. Donya Anna Maria, en canvi, vestia de negre de cap
a peus, segons diuen, des que moriren els dos primers fills just
abans de migrar a Les Amèriques.
Hi
ha també un parell de postals dels nens morts per alguna d'aquelles
malalties que es couen a la guerra, la pobresa i la desesperació. Un
nadó embolicat en la mortalla plena de puntetes primoroses i
l’altre, d’uns quatre o cinc anys plàcidament dormit al seu
taüt. Una mica sinistre tot plegat.
Fa
uns anys, remenat papers vells, ma mare trobà una altra foto força
diferent: no està recolzada sinó ben dreta, aixecant una criatura
acabada de néixer, i a més a més, casi que esbossa un somriure. La
imatge és borrosa i té una taca de refracció de la llum al
capdamunt, però a mi m'agrada creure que no és pas un defecte sinó
la petita escletxa de color que vaig obrir jo als últims anys de
l'àvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada