Encallada
a la ciutat de la mort he perdut la noció del temps i l'espai. Em
deixo deambular pels carrerons humits i ombrívols adjacents al riu
sabent que sempre em retrobaré en algun ghat referencial.
Això és l’etern retorn fet ciutat.
Tot
es rituals, aquí. Al gaht Man Mandir, de bon matí les
ablucions i els banys riallers de la canalla. La remor d’inesgotables
plegaries i la presència estàtica dels santons que saluden el sol,
alguna santa vaca rumiant les flors d’altars espontanis i un noi de
somriure seductor que prepara ofrenes pels deus: coloraines de
vellutats pètals, pigments en fins pols, sorra daurada i petits
cristalls arrodonits de mil tonalitats. La seva feina minimalista
hipnotitza.
Cap
al gaht Manikarnika, el crematori, una comitiva porta en alt
el seu difunt amortallat de blanc. La foguera serà tan gran com
l'escassa fortuna familiar arribi a invertir en llenya. La mort és
un assumpte sagrat però també un bon negoci. Em neguiteja la pudor
de la carn humana cremada, les partícules de tela i carbó se’m
fiquen als ulls, fujo del fum espès tossint, plorant.
Al
vespre la cerimònia del Ganga Aarti al ghat Dasaswamedh,
em reconcilia amb la vida. Acomiadem el sol en un esclat de colors i
fragàncies de flors i fruites exòtiques, brillantor de robes i
tuls, aromes d'encens i resines cremant a les llumetes que suren pel
Ganges com minúsculs esperits cap a la comunió amb el Brahma,
perquè qui mor aquí, sí que escapa de l’etern retorn, diuen.
A la
terrassa de l'hotel, mentre mato el sentit del gust amb la coïssor
de les espècies, passa flotant un corb sobre una carcassa blanca,
les costelles d'algú que no ha pogut comprar-se la consumació
total. El contemplo amb fascinació però ja sense angoixa, resignada
al lligam indissoluble entre la vida i la mort, sols gaudint de les
percepcions sense judici.
(Varanasi, agost 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada