«S’ha acabat l’aigua calenta», va dir la mare a la institutriu, que assentia una mica contrariada i avergonyida però convençuda que aquesta era l’única manera d’allunyar el pecat. «D’ara endavant es banyarà amb aigua freda, ja veuràs com no triga gaire en sortir de la banyera».
La Maria esperava embolicada en l’esponjosa tovallola, mirant-se els peus i amb el front arrufat, sense entendre quin pecat podia haver-hi en gaudir del bany. No hauria d’haver dit res, la Irene és una xafardera, sap que no pot confiar-hi. Per què li ho he dit? es recriminava, clavant-se la ungla trencada del dit gros al dit petit de l’altre peu. Ximple, que ets una ximpleta, aguanta el dolor ara, es deia.
«És que ja tens una edat...» va començar la Irene, en sortir la mare de la sala de bany. La Maria la desafiava amb la mirada, que la institutriu evitava. «El diable té moltes maneres de temptar les jovenetes, Maria... Has de ser severa amb el teu cos i no deixar que et guanyin les sensacions perilloses...».
La Maria va esperar que l’altra acabés d’eixugar-la per a replicar, sarcàstica: «També tinc aquestes sensacions quan tu m’eixugues, Irene». La dona, escandalitzada, va fer un salt cap enrere deixant caure la tovallola. El cos dret, blanc i lluent de la nena ja no li semblava infantil; la va mirar aterrida mentre la Maria li somreia maliciosa i lliscava una mà pel seu ventre.
La Irene va fugir corrent escales abaix, udolant i fent-se creus. La Maria, ara tota sola davant el mirall encara entelat, buscava reconèixer els senyals del pecat. Segur que a l’infern no li faltarà mai l’aigua calenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada