La parella Ferguson, aficionats a la història medieval anglosaxona i farts de viure a la bulliciosa ciutat de Nova York, va decidir comprar un petit castell en ruïnes a les Highlands escoceses. Passat un any de reformes i viatges d’anada i tornada, per fi van instal·lar-se del tot a l’antiga i flamant llar. Estaven encantats... I no sabien fins llavors que el castell també n’estava, d’encantat, però en un altre sentit.
Des del bon començament, van patir sobresalts durant la nit per estrafolaris sorolls l’origen dels quals no podien explicar-se, o es despertaven mig ofegats i suant per algun malson que no recordaven. Durant el dia, petits objectes apareixien en llocs on sabien que no els havien deixat, o de sobte s’obria o tancava alguna porta. Com a bons nord-americans, escèptics i pragmàtics, no s’hi feien gaire problema; de fet l’assumpte els divertia, i reien davant les pors i neguits dels veïns del poble proper, on sovint feien les compres o algun sopar els festius. Fins i tot el pastor presbiterià, que regia l’única església del poble, s’havia ofert a «netejar» l’indret de les ànimes que hi romanien i intentar reconduir-les a l’altre pla de l’existència.
Però els Ferguson s’hi negaven, els agradava el joc i continuaven encantats... Fins que la Sara es va quedar embarassada. Feliços per la novetat, de seguida van voler preparar l’habitació pel primer fill o filla, i, a l’arbrat parc darrere el castell, van fer construir un pati de jocs infantils, amb un enorme gronxador al bell mig. Doncs vet aquí que algun dels hostes invisibles es va enrabiar i va multiplicar les petites malifetes; tant, que la parella va perdre l’escepticisme i els nervis.
Una nit, arreplegant la roba del nadó encara no nascut, la Sara notà que el bressol va començar a bressolar-se sol. Embadalida, va dir a ningú en veu alta: —Estant jo aquí? Això ja és massa, oi?
—I el moviment es va aturar. La dona continuà: —Qui ets? Què vols? Digues què he de fer perquè tornem a ser amics... —Va semblar-li sentir una mena de sospir d’alleujament i es va obrir la porta de l’habitació, molt lentament. La Sara sortí i, en un estat de trànsit, creuà el passadís cap al parc de darrere l’estança. El pati de jocs estava cobert per una boirina grisenca que permetia albirar una petita ombra asseguda al gronxador. S’acostà meravellada i el va veure: era un nen d’uns cinc o sis anys, que tot somrient, li demanava sense dir res: —Em gronxes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada