Sembla que m’han atropellat. Anava a la feina com cada dia, esperava el semàfor per a creuar el mateix carrer de sempre i... No sé què ha passat exactament. L’última imatge que tinc és la d’un noi amb casc i mascareta, venint en patinet directe cap a mi. Bé, aquesta no n’és l’última en realitat. En tinc una altra a la retina, posterior a això: la meva mirada de pànic reflectida a les seves pupil·les. Massa a prop, massa. Per això suposo que m’ha envestit, i ara tot és foscor. Potser soc a la UCI d’algun hospital, inconscient? Encara que aquest silenci se’m fa estrany. Tampoc no sé què passa amb el meu cos, no el sento, o sí, però d’aquesta estranya manera en què es fa sentir el silenci. Tinc la sensació d’una mena de trencament, alguna cosa que s’esquerda...
Ah, s’ha fet la llum!... Doncs sí que hi ha hagut algun esdeveniment aquí. Hi ha un noi ajupit a la vorera amb la cara entre les mans, els dits plens de sang, tremola, plora tan angoixat que em fa pena. Bé, és una manera de dir-ho. La veritat és que no sento cap emoció... I més enllà, hi ha una dona estesa a terra, al carril bici per a ser més precisa; la cara tapada de cabells ensangonats, s’ha tacat la roba de sang i li falta una sabata. No deu ser gaire lluny, la sabata; amb el xoc segur que ha sortit volant. En canvi, la bossa roman al seu costat, ben enganxada al braç. Pobre dona! Això s’està omplint de gent: curiosos, policia, arriben un parell d’ambulàncies... És notable que no senti l’enrenou, com és que continua havent-hi aquest silenci? Algú treu els cabells enrogits de la cara de la dona amb un mocador de paper, i descobreix els ulls oberts. L’expressió de pànic em resulta coneguda, familiar... I ara se m’acudeix de preguntar-me: tot plegat, on soc jo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada