L’Albert espera pacient, assegut sota un arbre, davant la joieria de la ciutat propera. Encara és d’hora perquè obrin, però millor, així tindrà temps de rumiar-s’ho. La mare vol tornar a posar-se el collaret de perles, el que li va regalar el marit per a l’últim aniversari que van celebrar junts. Després, el pare de l’Albert es llançà des d’un pont, perseguit pels creditors que reclamaven la fallida de l’empresa. Aquell dia, tots ens vam ofegar amb ell, pensa el noi, mentre embolica una cigarreta.
Fa anys que aquell collaret va desaparèixer, l’empenyorà amb l’usurer del poble, avui també desaparegut. Però la mare el vol, i qui sap si és la seva última voluntat. L’Albert ha de satisfer-la. Potser s’adona de la diferència, pensa, però què més puc fer? La pobra dona ja està quasi cega, segur que no ho notarà. I com m’ho faré per a pagar-lo?
Mentre elucubra, la cortina metàl·lica s’aixeca lentament. L’Albert, neguitós, esgota la cigarreta i llença la burilla lluny, sense apagar-la. Entra a la botiga capcot, saluda la dependenta i eludeix les preguntes típiques. Només vull veure el que hi teniu per fer un regal, diu. Mira arreu buscant perles i fent càlculs feixucs: el lloguer, els medicaments, la reparació del cotxe, els deutes de joc cada vegada més grossos i que les feines temporals no aconsegueixen saldar...
Escull el collaret més adient. L’empleada l’embolica per a regal mentre el felicita per l’elecció. L’Albert segueix donant-li voltes a l’assumpte sense escoltar-la. Sap que no hi ha miracles, és qüestió de temps, tard o d’hora haurà de prendre una decisió. Però què més puc fer? Agafa el paquet i treu la pistola de la butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada