—Pots deixar-me en pau, si et plau? —exigeix la Joana aixecant la mirada del llibre.
—Deixa,
tu, les coses on correspon i no hi haurà necessitat de dir-te res.
—Es miren desafiants.
—Necessitat?
Quina mena de necessitat és aquesta? —la Joana comença a
enfadar-se—. Què cony et fa a tu que l’abric sigui al sofà, si
es pot saber?
—Doncs
que el sofà és per asseure’s i la roba es penja al penja-robes;
mira que la mateixa paraula ho diu, eh! —L’Anna agafa l’abric
amb fàstic i el torna a llançar a l’altre extrem del sofà.
—Mare
de Déu, Senyor! Ets insuportable, Anna! Hauries de
visitar
un psiquiatra, segur que tens això que diuen TOC, saps què és?
«Trastorn obsessiu-compulsiu», com et quedes ara?
—Fa
un somriure sarcàstic i
afegeix—:
El
mateix que patia
la mare!
—La
mare era un santa, pobre dona, ni l’esmentis, Joana! —Ara és
l’Anna qui comença a enfadar-se.
—Oi,
sí! Què dius, ara? Sempre darrere nostre controlant-ho tot... —La
Joana acluca els ulls— Amb raó la va deixar el pare!
—El
pare era un poca-solta irresponsable, incapaç de prendre res
seriosament, ni tan sols la seva família... —Ara l’Anna fa cara
trista i cansada. Es queda aturada mirant-se els peus amb un
imperceptible tremolor a la barbeta.
—Bé,
en això tens raó, dona. —Concedeix
la Joana adonant-se del canvi d’humor de l’altra.
Després
d’un silenci incòmode, afegeix—:
D’acord,
si és tan important per
a tu, ara
penjo l’abric i
així
pots seure al sofà tranquil·la,
vinga!
—Posa
el llibre sobre la tauleta al seu
costat i
fa l’intent d’aixecar-se.
—No
cal, deixa’l. No vull seure, em faré un cafè, en vols? —somriu
l’Anna lleugerament.
—Sí,
gràcies, germaneta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada