divendres, 21 de gener del 2022

La Soledat (17/11/2021)

 

Torno de piscina i de seguida penjo banyador i casquet de bany en una corda improvisada al balcó. Amb un subtil i calculat moviment, la pinça deixa caure el casquet un parell de plantes més avall, al pati de la senyora Soledat. Baixo saltant els esglaons de dos en dos. Toco el timbre i apareix ella, ja no en xandall i sabatilles per aixecar-se del llit, com les primeres vegades, sinó més arregladeta i fins i tot ben pentinada, amb un llaç groc agafant-li els escassos cabells en una cua grisenca.

Passi, passi, s’afanya en amagar un petit somriure sota el rictus de dona seriosa i de caràcter fort. Disculpi, no sé com m’ho faig que torna a caure un cop i un altre, el maleït casquet. Ella fa un gest com assumint que així és la vida i no calen més explicacions. Veig la petita peça de lycra sobre la taula de la cuina, al costat d’un plat amb galetes barates. Estava a punt de fer-me un te, si li ve de gust, em diu, com qui no vol la cosa. Només si no molesto, responc, mirant les dues tasses amagades sota un vell tovalló a ratlles. No es preocupi, quan estic sola, ja em va bé rebre alguna visita, concedeix la dona traient-hi importància. Seiem a taula i amb mans tremoloses, serveix un beuratge que fa olor a gessamí. Li he dit que vostè s’assembla a la meva filla, la què viu a Londres? Oh, de debò? Sí, la Josefina, diu. Miro les fotos que omplen el pis: la filla, el fill, el marit, fins i tot els pares i germans de la Soledat, tota gent morta des de fa temps al món real, però que segueixen fent les seves vides aquí dins, un món paral·lel ple d’absències. La dona m’explica les últimes notícies de la Jose: li va molt bé a la Universitat, està massa enfeinada per venir a visitar-la. Últimes notícies de fa deu anys, abans de l’accident mortal. Bevem sense pressa, prenc una galeta humida, l’escolto atentament i ella va desgranant històries repetides d’un passat del tot present. Mentre, els últims rajos del sol de la tarda es van retirant del balcó de la Soledat, remarcant el perfil dels objectes, aprofundint el silenci que fa eco de cada paraula fins que la dona no té res més a dir.

Sembla que és hora se marxar, dic, agafant-li la mà amb tendresa. Agraeixo el frugal berenar i m’aixeco amb el casquet de bany a la butxaca. Sempre és un plaer escoltar els seus relats. Si necessita quelcom, no deixi de avisar-me, insisteixo. Ella nega amb el cap. No es preocupi per mi, estic ben atesa per la meva família. Mai no em deixen sola, m’assegura, i em mira als ulls, suplicant. Ens veurem quan torni a caure el seu casquet. Em pica l’ullet. Pujo les escales corrents delerosa del caliu de casa meva, i, com cada setmana, amb l’ànima tocada per la profunda soledat de la senyora Soledat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada