En Jaume és hipertens. El metge li ha recomanat calma. Això és un impossible! Estar sol. Fer un viatge. Reflexionar. Com si fos tan fàcil! Però ho ha aconseguit. Una setmana i prou. Ni un dia més. La medicació, el mòbil, la cartera. La resta és a la motxilla. Adeu, mare! Adeu, Bobby! Taxi, avió. Santiago. S’instal·la a l’hotel, sopa, mig Diazepam i a dormir. Sense somnis. Demà el portaran a l’inici del Camí. És un clàssic. Allí sí es relaxarà, reflexionarà, etc. Bona nit!
Al baixar de la furgoneta de l’hotel, s’atura un moment, deixa que la parella d’holandesos que venien amb ell s’allunyen. Sí, sí, adeu, ja ens tornarem a trobar. Doncs ara sí mira el paisatge de muntanya, feia taaaant de temps que no sortia de la ciutat. Inspira profund, una llaaaarga expiració i aixeca els braços tancant els ulls, disposat a gaudir de tot el que l’envolta: el verd dels pins, que es bressolen rítmicament amb la brisa fresca, el cant dels ocellets que s’amaguen entre les branques, la remor del rierol que rellisca lentament sobre els petits còdols arrodonits pel temps... En Jaume se sent poeta; pensa en sa mare, que tant insistia perquè es prengués un merescut descans; l’imagina al jardí amb el vell Bobby, mandrós, tot estiraaaat a l’herba tèbia...
Beep! Beep! El poeta surt bruscament del somieig estètic. Obre els ulls espantat. Estridents tocs de botzina, crits, i riallada. Serà possible? Un 4x4 s’atura de cop al seu costat. Baixa una parella amb dos nens rossos, grassonets. Quina cara de murris! Ni el miren, ni el veuen. Es llancen a córrer tots quatre camí avall. En Jaume es mareja. Els bàtecs del cor pum, pum, pum, li ressonen en les temples. Respira agitat, s’o-fe-ga! Mira al voltant, necessita seure. Aquell tronc anirà bé. Ai, Senyor!
Després d’una bona estona, torna la tranquil·litat amb el silenciós cantar d’arbres, aigua fresca i ocells que busquen l’ombra. En Jaume, que ja se sent recuperat, avança pel camí del seu sant... encara que ell no n’és, de sant, això sí que no, pensa somrient. El clima és immillorable; camina sense pressa gaudint dels colors i les aromes que la natura li regalen. Recorda que aquest matí, per guanyar temps no ha esmorzat, llavors, decideix buscar un indret no lluny del camí per descansar plàcidament i menjar-se l’entrepà que s’ha fet preparar a l’hotel. El troba aviat, sota un enorme salze a la vora de la riera, on s’acomoda amb l’esquena contra una pedra llisa com el respatller d’una butaca, tot és perfecte. Decideix aprofitar l’aturada per apuntar a la llibreta les frases que ha vingut rumiant. Quan la treu de la motxilla, junt amb l’àpat, apareix també el mòbil, que portava apagat des d’ahir a la nit. Vaja! Potser ha de fer una ullada als missatges com a mínim, però no contestarà res que sigui de la feina, està de vacances, faltava més.
El mòbil, una vegada encès, sembla que cobra vida: ring, ring, bip, bip, toc, toc i tot tipus de sorolls desesperats. La vibració sobresalta en Jaume i l’aparell cau a terra. Tot just entra una trucada. L’home no es pot estar de contestar-la: hola!...com? Però què dius...? quan...? i, doncs! I què ha dit...? no...! que no, que no...! veneu, veneu ara, coi! Totes les accions, totes! M’has entès? Talla. Enutjat, comença a marcar un número. De sobte, ja no veu el teclat. Tot confós, aixeca la vista. Què passa? Un nou mareig. S’estreny el pit amb la mà lliure. Es deixa caure d’esquenes, o-fe-gant-se altre cop.
Estirat sobre l’herba li sobrevé la calma, obre els braços en creu i es relaxa com mai no havia pogut fer a les poques classes de ioga que va aconseguir suportar. Respira alleugerit mentre mira el cel blau diàfan, esquitxat per només un minúscul núvol de cotó que flota a la deriva. En Jaume es deixa anar, ja no hi ha tensions ni preocupacions; torna a sentir el murmuri del corrent d’aigua i el ventet que li belluga els cabells i li fa pessigolles a les galtes. Ahhhh! Quina felicitat! Per fi el descans... Està somniant o ha mort? No importa, sap que al Camí de Sant Jaume, el seu sant obra miracles.