He tornat...
He tornat al zero de
l'eix cartesià,
al Big Bang de la
meva humil i mínima existència.
No seuré la Bellesa
sobre la falda per injuriar-la -com va fer el poeta maleït- perquè
aquesta bellesa no fereix, no fa mal, és pura felicitat sense
rituals ni escarafalls, un simple content d'ésser viu, delectació
de saber-me aquí i ara, acaronant les espigues de bronze que es
bressolen al vent.
He arribat al llac de garses blaves. Ja no existeix el molí, tampoc
l'estany, ni els abeuradors de eternes vaques quietes. Només roman
el sender polsegós enfilat a l'horitzó d'ocres i un mussol vigilant
al costat del camí.
Des
de la finestra, la lenta i bucòlica llunyania em fa caure,
contemplativament.
N'hi ha tant, de camps oberts
tant de blat ondulant
i verdes alzines!
estos días
azules
este sol de la
infancia,
tot això em pertany
és el paisatge imaginat pel meu destí
hi he tornat per reclamar-lo
El meu lloc referencial, sosteniment del que sóc, nostàlgia del que
fui.
Avui el cercle es tanca i puc albirar el que seré.
He tornat com qui reconeix el seu propi cementiri d'elefants,
la meca final d'aquesta extenuant peregrinació que és la vida.
(...inspirat en els versos trobats a la butxaca de Machado mort: «... estos
días azules, este sol de la infancia...» i en la frase del poema
de Joan Vinyoli, Tot és ara i res: «..em fan caure,
contemplativament...»)
Qui ès "el poeta maleït"? Verlaine?
ResponElimina"Una noche, senté a la Belleza en mis rodillas. Y la encontré amarga. Y la injurié...", A.Rimbaud, Una temporada en el infierno
ResponElimina